Anar al contingut

ANÀLISI

Els ciutadans dobleguen Torra

Els ciutadans dobleguen Torra

Carlos Jiménez Villarejo

El president (vicari) ha sigut derrotat per la justícia, com ho serà definitivament més aviat que tard

Com és públic i notori fa mesos, el president, amb les habituals complicitats, va col·locar al balcó del Palau de la Generalitat una pancarta que deia: «Llibertat dels presos polítics i exiliats», més un llaç groc. Una associació modesta, però combativa (Impuls Ciutadà), ens va donar un exemple de com fer front a un dels molts abusos de poder de l’actual poder autonòmic.

I ho va fer interposant un recurs contenciós administratiu davant de la Sala competent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, concretament la Secció Cinquena. Recurs en el qual reclamava justícia, en concret, que fossin retirats la pancarta i el llaç per la seva manifesta il·legalitat. Constituïen una flagrant violació del «deure d’objectivitat» que tota Administració pública ha de respectar. Era una necessària reacció ciutadana, se’n troben a faltar moltes més, davant de l’atac sistemàtic del moviment independentista al Poder Judicial, un dels pilars de l’Estat democràtic.

El tribunal no va tardar a reaccionar. El passat 19 de setembre, va dictar una llarga i raonada interlocutòria que estimava les al·legacions del recurs i ordenava, com així ha passat, la immediata retirada de la pancarta. El president (vicari) era derrotat, com ho serà definitivament més aviat que tard.

Però resulta de gran interès el raonament jurídic, perquè de conformitat amb aquest, totes les administracions, del rang que fossin, haurien de retirar pancartes i símbols idèntics, al marge de les exigències específiques de la campanya electoral. El tribunal, en el seu primer fonament, fa seva la sentència del Tribunal Suprem del 28 d’abril del 2016: «Resulta obvi que el seu ús i exhibició (es referia a l’estelada) per un poder polític sol pot ser qualificat de partidista en com associat a una part –per important o rellevant que sigui– de la ciutadania identificada amb una determinada opció ideològica, però no representativa de la resta de ciutadans que no s’alineen amb aquesta opció, ni per tant, amb els seus símbols». El que guardava estreny relació amb les finalitats propugnades per l’entitat recurrent, que a l’article 2 dels seus estatuts declara, com una de les seves finalitats, «promoure i defensar el pluralisme polític i ideològic» i «defensar els valors continguts a la Constitució».

La interlocutòria complementava les raons de la seva decisió en dos fonaments: la mesura acordada «no ocasiona una pertorbació greu dels interessos generals o de tercer» i, sobretot, reproduint la ja citada sentència del Suprem, és reiterada la doctrina del Tribunal Constitucional que sosté que «les institucions públiques, a diferència dels ciutadans, no gaudeixen del dret fonamental a la llibertat d’expressió que proclama l’article 20 de la Constitució».

Malgrat les reticències i resistències, el Poder Judicial, exactament el que exigia Montesquieu, va ser obeït i acatat. Després, uns incondicionals van penjar una pancarta completament aliena al conflicte i irrellevant. Per cert, l’Ajuntament de Barcelona hauria de procedir durant tot l’actual mandat com ja s’ha pronunciat aquest tribunal.