Divisió de l'esquerra davant del 10-N

Si les eleccions del 28 d’abril es van celebrar amb la dreta dividida en tres partits –el PP, Ciutadans i Vox–, la presentació a la repetició electoral del partit d’Íñigo Errejón, Més País, farà que el 10 de novembre l’esquerra competeixi també dividida en tres formacions, el PSOE, Unides Podem (UP) i el partit de l’antic número dos dels morats. Malgrat els intents de restar-li importància, aquesta divisió a l’esquerra comença a preocupar el partit socialista, tot i que al principi es va veure la concurrència d’Errejón a les urnes com una oportunitat per rebaixar les expectatives de la formació encapçalada per Pablo Iglesias.

Els dos actes dels partits d’esquerra celebrats ahir se situen en aquesta línia. Mentre al comitè federal del PSOE pràcticament ni es va esmentar Més País ni UP, Iglesias va dedicar part del seu discurs davant del consell ciutadà a atacar Errejón, a qui va retreure que s’hagués pronunciat per recolzar «gratis» Pedro Sánchez i li va recordar que Podem no va arribar a la política ni per apuntalar el bipartidisme ni per «facilitar el somni plàcid dels poderosos», recuperant així el llenguatge dels inicis del partit. Però el cert és que Errejón ha obert una bretxa a UP a l’emportar-se amb ell la direcció de Múrcia i el partit ecologista Equo, a més de confluir amb partits fins ara pròxims a Podem com Compromís o fins i tot la Chunta Aragonesista.

La irrupció a l’esquerra d’una tercera força com la d’Errejón és, no obstant, una incògnita perquè, d’una banda, per la seva condició de partit no implicat en el fracàs de la formació de Govern pot arrossegar votants que haguessin decidit abstenir-se en protesta per la falta d’acord entre el PSOE i UP, però també pot esgarrapar vots als socialistes, a més dels que pugui recollir de Podem. Tot i que Errejón ha decidit presentar-se només a les grans circumscripcions, pot passar que la divisió faci perdre vots i diputats a l’esquerra en unes eleccions en les quals, malgrat que no es materialitzi l’experiment d’Espanya Suma per l’oposició de Cs, l’amenaça de les tres dretes continua vigent, i per impedir un Govern amb l’extrema dreta és imprescindible la mobilització del vot d’esquerres.

Perquè el dubte continua sent qui pagarà el fracàs del pacte d’esquerres. És cert que Sánchez no tenia cap intenció de governar amb UP i que va pecar de tacticisme a l’oferir primer un Govern de cooperació sense ministres d’UP, per passar després a un altre amb personalitats independents pròximes a Podem fins a arribar al veto directe a la presència d’Iglesias al Consell de Ministres. Però l’acusació de Iglesias, repetida en el consell ciutadà d’ahir, que el president del Govern en funcions «li va mentir» a l’oferir-li finalment un Govern de coalició no se sosté perquè va ser ell qui va rebutjar la vicepresidència i els tres ministeris que va tenir l’oportunitat d’acceptar. I en vista del que ha passat posteriorment, aquesta era una oferta que Iglesias no podia rebutjar.