Deixin d'amenaçar, senyors

Estem cansats de l’amenaça pendent respecte a la sentència del procés. Tothom sembla donar per descomptat que aquí es muntarà un autèntic rosari i, per evitar-lo o disminuir-lo, no es fa més que repetir que és un dels temes capitals de la legislatura nonadatemes capitals. Es posa dins del mateix sac el‘brexit’ dur, la crisi econòmica i la sentència del procés. Vinga, que no decaigui.

Mirin, aquells que hem ponderat fins a l’indicible perquè això nos’incendiés, no mereixem viure sotal’enigma implacable de la postsentència. Que cadascú faci el que consideri oportú i, si potser, que hi hagi una fondalada d’hòsties, que és el que beneficia elsindepesi els que volen un 155 permanent revisable.  Això sí, que aquí es munti un Hong Kong de la senyora Pepeta no beneficiarà els que són a la presó. Només faltava que en el debat de política general els socialistes no presentessin una alternativa solvent a l’independentisme, i que Ciutadans s’apuntés al «tot és ETA». Per la seva banda, el Govern li treu indigne rèdit a les detencions dels presumptes. Galliner sense ous.

Una altra amenaça, allò del ‘brexit’ dur i les seves dramàtiques conseqüències. Johnson i els seus mentalment malcriats li van dir a l’exmandatari belga que encapçalava la comissió europea sobre el tema que era intolerable una frontera dura entre Irlanda i Irlanda del Nordfrontera dura . Se’n volen anard’Europa, però demanen fronteres amables. Només aquesta. Doncs haver-ho pensat abans, pallussos. Ja n’hi ha prou d’amenaces. Facin el ‘brexit’ dur i que cadascú vagi a la seva. El Parlament del Regne Unit és ara de posar i treure i van cap al costat fosc. Gran sentència del Suprem. L’‘impechejat’ Donald Trump elogia Boris Johnson. S’agraden.  Si és veritat que Déu els cria, que dimiteixi.

Si arriba la crisi

Notícies relacionades

Un 'brexit' dur provocarà carestia i bloquejos de fronteres, segons un informe del Govern britànic

Sánchez es distancia d'ERC i avisa que aplicarà el 155 si es vulnera la Constitució

La crisi econòmica és una altra amenaça amb què alegrar la nostra existència. Diuen que ja ve. Vaja, que ja és aquí. Els economistes diuen que Espanya creixerà menys. A Catalunya no sabem res perquè el Govern és sordmut i resistencial. El cas és que l’amenaça de crisi plana sobre els nostres caps com un gegantí pterosaure. Millor que no arribi la crisi, però si ha d’arribar, que passi sense dissimular amb la seva corba de rendiment infectada, amb els bons a curt aixafats i la pujada del petroli. Passi i deixi d’amenaçar amb el deute i la mare que la va parir.

Ja està un cansat de tantes amenaces, fins al punt que ens hauríem d’alçar per poder trepitjar segur i respirar i ser (Celaya) i per poder dir que ja estem fins als nassos. Entengui’s aquí que ‘nassos’ és un eufemisme de genitals. Miren, amb el colesterol, els triglicèrids, les morenes il’escalfament global, ja tenim prou amenaces. Parin, ja.