Anar al contingut

CONVULSIÓ A INTERIOR

La tortura del conseller Buch

Anna Ferras

La tortura del conseller Buch

Josep Martí Blanch

Cada vegada està més generalitzada la convicció entre els Mossos que, si han d'actuar en les pròximes setmanes, no tindran el recolzament tancat de Torra

Cada extremitat lligada a un cavall. A l’ordre del botxí els animals inicien el trot en direccions oposades fins a l’inevitable desmembrament del condemnat. Vivim temps millors i l’esquarterament només funciona com a metàfora. També en política. La utilitzem per referir-nos al conseller d’Interior, Miquel Buch, el càrrec més complicat en l’Executiu de Quim Torra.

En condicions normals, Buch presumir per alguns dels seus assoliments. Noves promocions de mossos i bombers en camí, acords laborals amb els sindicats i ingrés de la policia catalana en el CITCO (Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat).

Però res és normal des de fa temps, tampoc la situació dels Mossos d’Esquadra. Un exemple d’anormalitat és que existeixi entre la policia catalana el convenciment que qui presideix la Generalitat no només no comprèn la seva feina, sinó que l’entorpeix constantment, afegint dificultats a una situació per si mateixa ja prou endimoniada des del 2017.

El primer botó de la mostra va ser el desembre del 2018. Torra, obsessiu amb Twitter, va exigir canvis en els comandaments policials després d’haver vist en les xarxes socials un vídeo d’una actuació policial que els Mossos van realitzar contra els CDR de Girona i Terrassa. Per a Buch, acceptar aquella imposició hauria significat perdre tota credibilitat davant els seus homes. Va aguantar l’estira-i-arronsa i Torra va haver de rectificar.

Els canvis van arribar més tard, però no per imposició. Van respondre a una planificació que no tenia res veure amb els incidents que tant havien aïrat el president. Des d’aleshores, estira-i-arronsa permanent. Fins al punt que, en alguna ocasió, el conseller hagi mostrat la seva predisposició a deixar de ser-ho si es considerés que un altre podria fer-ho millor.

Qualsevol notícia amb recorregut en les xarxes és viscuda com una tragèdia grega al Palau de la Generalitat per Torra i els seus íntims (i pocs) col·laboradors, que no inclouen els del Departament de Presidència, aquests sota el comandament de Meritxell Budó.

El gas pebre 

L’últim atac de nervis a la plaça de Sant Jaume va forçar de manera abrupta el cessament de la fins ara directora de comunicació d’Interior, Joana Vallès, professional amb prestigi i capacitats fora de dubte. Potser el relleu s’hauria produït igual, però tocava calmar el president, que estava enfurit per l’acte de presentació als periodistes de les noves tècniques i materials dels antiavalots. Presentació que va acabar amb el titular unànime en els mitjans que la policia catalana estava disposada a utilitzar gas pebre en les mobilitzacions de la tardor si resultava necessari.

Dijous es va suspendre, prèvia pressió novament del president, la Comissió Mixta de Seguretat Estat-Generalitat per evitar una foto conjunta dels diferents cossos policials en el moment en què l’Audiència Nacional  decidiria l’ingrés a presó dels detinguts per la Guàrdia Civil. Dos dies abans, Torra enviava una carta a Pedro Sánchez en què es queixava d’aquestes detencions. Són qüestions que resulten incomprensibles entre els Mossos d’Esquadra, que fa molt temps que intenten recuperar la confiança de les institucions judicials per tornar a exercir amb normalitat les seves competències, que inclouen les d’haver procedit amb aquestes detencions si el jutge les hagués ordenat a ells.

Cada vegada està més generalitzada la convicció entre la policia autonòmica que, en el cas que hagi d’actuar en les pròximes setmanes, no comptarà amb el recolzament tancat de la Presidència de la Generalitat. I això preocupa. Com també preocupa el recolzament tancat i pot ser que imprudent als independentistes empresonats per l’Audiència Nacional. Suport que pot girar-se en contra per l’existència de testimonis autoinculpatoris i en funció de les proves que es vagin coneixent.

D’activista a president

Aquest és el perill de desmembrament que viu Buch en aquests moments. D’una banda, els cavalls que representen els seus homes uniformats, sabedors de la dificultat dels dies que venen, lleials als preceptes d’una policia democràtica, que saben que la força és l’última de les seves eines, però disposats a utilitzar-la quan resulti necessari, efectiu i imprescindible per restablir l’ordre. De l’altra, els equins de Torra que estiren amb força en direcció contrària, com és normal en qui ha decidit ser primer activista i després president.

Malgrat aquestes dificultats, pot ser que el conseller s’escapi de l’esquarterament. El seu entorn sap que el seu independentisme no és incompatible amb el fet d’haver crescut sota el paraigua conceptual del ‘fer país’ pujolista, que incloïa la responsabilitat en l’exercici de les competències en seguretat com a indicador del veritable desig d’assumpció de responsabilitats des de les institucions catalanes. I exercir les competències policials vol dir exactament el que vol dir. Tot i que hi hagi cavalls que estirin en direcció contrària.