Més pel·lícules defectuoses, sisplau

Em costa tant entendre el rebuig cap a les pel·lícules imperfectes com l’acollida en excés entusiasta de les que no tenen errors evidents però hem vist mil vegades. Però el 2019 em preocupa més el primer que el segon. El segon té un cert sentit. En aquests temps de fórmula i repetició, per pura supervivència, val més aficionar-se a aquestes rèpliques que agafar-los mania. Però, just per això, la mandra amb què acostumen a rebre’s les pel·lícules defectuoses hauria de desactivar-se.

Per pel·lícules defectuoses no em refereixo a despropòsits més o menys objectius (tot i que no hi ha al món pel·lícula sense fan); em refereixo a propostes que es torcen, que patinen, que s’esfondren, que es queden en la promesa, que voregen el desastre... però a les quals, precisament, si els passa això és perquè proven coses i no s’adormen en les convencions.

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

L’última vegada que vaig tenir la sensació de ser davant d’una pel·lícula així va ser fa uns quants dies en el Festival de Cinema de Sant Sebastià. Vaig veure ‘Zeroville’, l’adaptació de la novel·la de Steve Erickson dirigida per James Franco. És una pel·lícula desballestada (i conscient d’això), incapaç de concentrar-se en un to, formalment anàrquica i absolutament ambigua en el seu retrat de la mateixa època que retrata Tarantino a ‘Érase una vez en... Hollywood’. És impossible saber si ret homenatge a Hollywood o si és una broma a costa dels seus vicis; si és un homenatge o una sàtira de la cinefília més vella; si va seriosament o és una paròdia. Però vaig sentir que, a la seva manera, aquesta teranyina de contradiccions era valuosa per rebel, per estranya, per llançar un munt d’idees que no trobo en tantes pel·lícules (en teoria) notables i, a sobre, fer-ho contra un mur. És com si aJames Franco no li preocupés boicotejar les seves ocurrències abans que agafin pes.

‘Zeroville’ no ha agradat gaire. Ha agradat més aviat poc. I, tot i que és obvi que una pel·lícula així no vol agradar a tothom, em crida l’atenció que el llindar d’acceptació del que és corrent sigui tan generós i que, en canvi, el de tolerància al que ha resultat fallit sigui tan estret. Bàsicament perquè acostumen a sortir coses més estimulants de l’assaig i l’error que de l’hàbit.