Un mecanisme excepcional

S’ha de reconèixer que els anomenats «pares fundadors» de la Constitució dels Estats Units eren gent d’una talla excepcional. Van inventar literalment el règim presidencialista i el federalisme. Abans de 1787 no existia ni una cosa ni una altra. El règim presidencialista, sota forma republicana, els semblava combinar adequadament dues coses, un poder executiu fort però que respongués davant del poble (per via electoral), i alhora una clara separació de poders entre legislatiu, executiu i judicial, com a antídot contra el que més les horroritzava: la tirania, que ells identificaven amb la corona britànica.

Per això, el règim constitucional dels Estats Units no contempla el que en canvi és el nostre pa de cada dia, com la moció de censura o la dissolució anticipada del parlament. En altres paraules, quan hi ha eleccions, en aquest cas presidencials, el guanyador és allà per a quatre anys, i si torna a guanyar, quatre més. I amb tot, els semblava als pares fundadors que potser hi hauria una escletxa per a l’arbitrarietat.

¿Què passa si un president es passa de la ratlla? Per a això van dissenyar l’‘impeachment’, per poder fer-lo fora i, si és el cas, a la tercera pota del sistema, el poder judicial. Però no es tracta de res semblant a la nostra moció de censura, que és merament política, sinó de perseguir literalment un president delinqüent en un terreny molt concret i que hagi deliberadament faltat a les seves obligacions constitucionals.

Plena desfeta

I allà tenim els dos precedents del segle XX i el que portem del XXI. El 1974, en plena desfeta al Vietnam, Richard Nixon va dimitir quan es va fer patent que havia d’afrontar un «impeachment». Abans que el fessin fora, Nixon se’n va anar per evitar la vergonya constitucional de veure’s destituït pel Congrés.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En la seva segona legislatura, als 90, Bill Clinton va estar a un pas d’afrontar l’«impeachment», no pel que va fer o no va fer a una becària, sinó per mentir sobre això davant d’un Comitè del Congrés. La cosa hauria sigut tan greu des del punt de vista constitucional que al final, pel que sembla, la iniciativa va quedar aturada al pas pel Senat, on es necessiten dos terços dels vots per prosperar. I en el balanç de la presidència Clinton (8 anys), l’incident Lewinski, ha quedat com una cosa molt marginal.

Si el problema és tenir un president mentider, és a dir que falta a la veritat deliberadament en temes rellevants per a la seva funció, a Donald Trump se li haurien d’obrir més «impeachments» que dies té l’any. Però el fons de la qüestió en l’actualitat és un altre. Es tracta que tampoc faltin a les seves obligacions constitucionals ses senyories, congressistes i senadors, i en aquest cas que decideixin en consciència si Trump és digne de continuar sent president. Hi ha eleccions l’any que ve i tots tenen por de tot. I ni el president ni la majoria de ses senyories s’assemblen ni per indici als «pares fundadors».