Anar al contingut

Importància estratègica de BCN

Més 'barcelovers'

Més 'barcelovers'

Xavier Bru de Sala

Barcelona s'ha quedat, com en èpoques molt reculades, amb una escassa visió del seu futur

Hi ha una cosa que al món –i a Madrid, a Madrid– saben molt bé però que bona part dels catalans –i dels barcelonins, dels barcelonins– sembla que no acaben d’entendre: l’èxit de Catalunya, la seva carta de presentació, el seu gran i legítim motiu d’orgull, el seu baluard defensiu i la seva plataforma de llançament es diu Barcelona. Sense Barcelona, ​​Catalunya és la Provença. Són la projecció, la força, la singularitat i l’atractiu de Barcelona el que confereix a aquest país tant d'interès, resistència i resiliència. Quan Barcelona guanya dimensió i escala posicions, Catalunya cobra força. Si deixem que Barcelona perdi pistonada, si no la reivindiquem amb intel·ligència estratègica, tossuderia, consens, passió, si no l’estimem, com sempre, molt més del que fora raonable i es mereix, haurem perdut de manera definitiva la gran batalla per preservar una manera diferenciada, ni millor ni pitjor, però nostra –nostra, ben nostra, com repetia Joan Maragall– de ser i d'estar en el món. Fins allà on arriben els meus coneixements i els expressats ​​per les ments més il·lustres que conec, Barcelona és un cas únic, segur que a Europa i és probable que a tot el món, de ciutat que s’ha enfilat als primers llocs pel seu propi impuls, amb una tossuderia que ningú sap d’on li ve, sense complicitats, a contracorrent de les circumstàncies i, cada vegada més, superant els pals a les rodes que tots sabem d’on provenen.

El dia que Barcelona hagi d’acumular nous pals a les rodes, provinents del seu interior, començarà a defallir. El dia que comenci a ser percebuda i concebuda des de dins com una nosa, un perill o un excés, aquest dia començarà la decadència de Catalunya, la reconversió a província d’una irreductible que ho estat i ho és gràcies a l’èxit d’haver bastit una gran ciutat «molt per damunt de les seves possibilitats» com deia Vicens Vives. La clau del futur passa molt més per la banda sud que per la banda nord de la plaça de Sant Jaume, reduïda com està –i estarà cada cop més– a una funció d’administració subsidiària, escanyada, intervinguda, temuda, menyspreada pels propis i vigilada pels que empunyen el quilomètric mànec de la paella. Calen molts més 'barcelovers', 'barcelovers' sincers i generosos, diversos, per sostenir aquesta ciutat i superar els perills d’un nou setge que no és menys real perquè pretengui passar desapercebut.

Hauria de preocupar l’absència de plans ambiciosos per a la capital catalana

La consciència de classe que expressava l’alcaldessa, entrevistada en aquest mateix diari, és digna del màxim respecte, com totes les creences i els sentiments de pertinença que no siguin una senzilla i hipòcrita màscara. Ara bé, cal comptar amb el fet que Barcelona s’ha tornat a quedar, com en èpoques molt reculades, sense classe dirigent, sense ’think tanks’ –no del tot però gairebé–, amb una escassa i dispersa visió del seu futur, si és que visió i visionaris li queden. ¿Hàndicap, repte, oportunitat? No fora motiu de gran preocupació si no fos que fa molt temps, massa, que no sentim una declaració d’amor per Barcelona que provingui dels mateixos barcelonins. Ja no dic arravatada com el que al segle XIX la va aixecar amb un esforç transversal més que titànic. Ni tan sols declaracions d’estima, ni d’autoestima. Calen més 'barcelovers', milers i més milers, començant potser, si ningú s’ha d’ofendre, pels regidors de la ciutat.

Barcelona porta molts anys capficada en la gestió, sense estratègies, sense complicitats internes ni en l’entorn urbà que la converteix en centre d’una euroregió de primer ordre però sense articular. És qüestió de posar-se les piles. Ningú viu eternament d’inèrcies, ni que siguin tan positives com les que li han procurat tan bona fama.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La Mercè d’aquest 2019 no és encara un punt d’inflexió. Les discussions sobre seguretat, com abans les del tramvia, no són sinó distraccions, excuses per no haver d’emprendre els grans projectes que haurien de traduir el 'barcelovisme' en accions concretes. Més encara que el procés i la llastimosa situació de postració de Catalunya, hauria de preocupar l’absència de plans ambiciosos per a Barcelona. És com si s’estigués forjant un consens entre els que no la poden dominar –i en el fons mai han pogut més que cavalcar-la, i encara com en un rodeo– per amansir la fera. Contra aquesta temptació, és possible percebre una nova sintonia, un estat d’ànim, una música de fons, encara tènue i tímida, sense la qual les esperances dels 'barcelovers' no tindrien cap base de suport.

Temes: Ada Colau