Incertesa i inestabilitat política

El pròxim 10 de novembre, quan no s’hauran complert sis mesos de les eleccions generals del 28 d’abril, els ciutadans espanyols tornaran a ser cridats a les urnes després que els partits polítics no hagin sigut capaços d’aconseguir sumar una majoria per investir un president del Govern amb la configuració actual del Parlament. No és la primera vegada que passa aquest bloqueig polític –la mateixa situació es va viure el 2016–, la qual cosa no fa més que contribuir a engrandir la bretxa de desafecció entre la ciutadania i els seus representants, un dels mals més preocupants que afligeixen el sistema polític espanyol.

Però la desafecció –que s’ha de veure a qui afectarà més en forma de factura electoral el 10-N– no és l’única conseqüència de la incapacitat que han demostrat els líders polítics de negociar, acordar i executar una majoria de Govern des que es va trencar el bipartidisme i la crisi catalana va acabar amb el tradicional paper de frontissa dels partits polítics catalans. La dissolució de les Corts i la perpetuació en el temps d’un Govern en funcions (el que encapçala Pedro Sánchez està en aquesta condició des de febrer) suposa que regeix els destins del país un Executiu dèbil en mig d’incerteses i en plena campanya electoral. És en aquest context en què el Govern haurà de bregar amb assumptes com la sentència del Tribunal Suprem als líders del procés, la resolució del serial del ‘brexit’ el 31 d’octubre i els nuvolots que planen sobre l’economia espanyola i mundial. La calma, sentit d’Estat i responsabilitat que requereixen assumptes d’aquest calat casen poc i malament amb la pugna electoral i la provisionalitat de l’Executiu.

 

Legalment, les diputacions permanents del Congrés i el Senat tenen poders efectius en cas d’urgència. Un Govern en funcions pot aprovar i enviar decrets, també d’urgència, com van demostrar les decisions que l’Executiu de Sánchez va prendre a la campanya electoral del 28-A en els batejats com a ‘divendres socials’ del Consell de Ministres. Però cada una d’aquestes decisions comportarà una tempesta política, com ha passat aquest dissabte quan el Ministeri d’Hisenda va admetre que està disposat a abonar a les Comunitats Autònomes els 4.500 milions pendents de l’actualització de les entregues a compte d’aquest any els pròxims dies, abans del 10-N, quan fins ara s’argumentava que un Govern en funcions no podia prendre decisions d’aquest tipus. En plena campanya electoral, qualsevol decisió és vista per l’oposició com a electoralista i percebuda pel Govern com una manera de consolidar el seu missatge electoral per aconseguir la reelecció.

La societat espanyola necessita un Govern. Els partits van fracassar després del 28-A, com ho van fer amb la repetició electoral del 2016. Alguns dels líders que es presenten al 10-N s’haurien de prendre aquestes eleccions generals com una última oportunitat. Els ciutadans compliran la seva responsabilitat d’elegir els seus representants, i aquests hauran de complir la seva part, que no és cap altra que legislar i governar.