La situació política

Diagnòstic català i diagnòstic espanyol

Les lectures de la realitat que fan Sánchez («conflicte intern català») i Torra («momentum») es retroalimenten, i tenen un mateix problema: només connecten amb la realitat de manera perifèrica i circumstancial

3
Es llegeix en minuts
Diagnòstic català i diagnòstic espanyol

La paradoxa de la política catalana i espanyola és que en el cas de la primera només un procés electoral desbloquejaria la situació, mentre que en el cas de la segona anem a unes eleccions perfectament innecessàries. De fet, però, tot està connectat. La política catalana viurà una situació de bloqueig fins que no es donin tres supòsits. En primer lloc, que s’imposi de forma clara una lectura realista dels fets d’octubre del 2017 i de les seves conseqüències. En segon lloc, fins que no es faci pública i es metabolitzi socialment la sentència del Suprem.I, finalment, fins que no es creïn les condicions que permetin aprovar uns nous pressupostos. Condició indispensable per a garantir una governació consistent.

El que permetrà desfer el nus de l’impàs de la política catalana és, precisament, la resolució del primer supòsit: quin serà diagnòstic que acabarà imposant? El d’aquells que consideren que cal trobar l’oportunitat («momentum») per aguditzar el conflicte amb els poders d’Estat i culminar de forma unilateral el procés d’autodeterminació, o bé el dels que consideren que estem instal·lats en un conflicte polític de llarg recorregut en el que el projecte sobiranista només podrà culminar amb majories socials més contundents. El decatament entre les dues visions s’anirà produint en els propers mesos, però només podrà ser sancionat per un nou repartiment de cartes en un procés electoral. Previsiblement, abans de l’estiu del 2020.

L’aposta del republicanisme català

Encara que els líders polítics espanyols semblen ignorar-ho, el bloqueig de la política catalana paralitza la política espanyola. L’èxit de la moció de censura que va situar a Pedro Sánchez en la Moncloa semblava començar a desfer el nus de la política espanyola. Aquesta, si més no, va ser l’aposta del republicanisme català. Però l’administració que ha fet Sánchez dels resultats de les eleccions del passat abril ha tornat a tancar la situació. Bàsicament, per dos motius. Per dues incomoditats. Incomoda un Govern de coalició amb l’esquerra que representa Podem; i incomoda encara més que l’estabilitat d’aquest Govern depengui dels vots del republicanisme català. La primera incomoditat expressa la incapacitat d’apostar per polítiques inequívocament socialdemòcrates quan s’està anunciant la consolidació d’un nou cicle de sever alentiment del creixement econòmic, i la segona incomoditat demostra incapacitat o manca de voluntat per afrontar el conflicte democràtic plantejat per les reivindicacions del sobiranisme català.

Tot fa pensar que Sánchez i els seus consellers, amb Iván Redondo al capdavant, es troben més còmodes tornant tan aviat com sigui possible a un esquema de bipartidisme imperfecte i aplicant a Catalunya la «plantilla basca». És a dir, la mateixa recepta que es va aplicar per a neutralitzar el pla Ibarretxe: en un context repressiu afavorit per l’existència d’ETA, apostar per la idea de la divisió en el si de la societat basca i promoure un Govern «constitucionalista» basat en un pacte entre el PSOE i el PP liderat per Patxi López. La insistència de Sánchez de que no existeix un conflicte entre Catalunya i Espanya, sinó un conflicte en el si de la societat catalana és congruent amb aquesta recepta. Però el diagnòstic que avala la recepta falla en la premissa bàsica: la situació de la societat catalana actual no té paral·lelismes significatius amb la situació de la societat basca de fa 10 o 15 anys. Les semblances són més aparents que substantives. L’absència o presència de violència marca de forma rotunda les diferències entre el dos processos.

Condicions altament improbables

Notícies relacionades

Independentment de si la base del diagnòstic de Sánchez està fonamentada o no, la recepta proposada requereix que es compleixin dues condicions: en primer lloc, que després d’un nou procés electoral a Catalunya, Miquel Iceta estigués en condicions de formar un Govern alternatiu al republicanisme català. És a dir, un govern format pel PSC, Ciutadans, el PP... i els Comuns. Sense aquests darrers, sembla impossible que surtin els comptes. Prèviament, les eleccions del 10-N haurien de fer possible la irrellevància política del republicanisme català a les Corts espanyoles. I totes dues condicions semblen altament improbables, per no dir quimèriques.

De fet, les lectures de la realitat que fan Sánchez («conflicte intern català») i Torra («momentum») es retroalimenten mútuament, i tenen un mateix problema: només connecten amb la realitat de manera perifèrica i circumstancial. El diagnòstic real és més complex. I en pocs mesos es farà evident per als uns i per als altres.