L'Aràbia Saudita, més vulnerable que mai

Amb la informació disponible fins al moment no és possible determinar amb precisió qui va ser l’autor dels atacs registrats dissabte passat a la refineria saudita (i mundial) més important, la d’Abqaiq, i al camp petrolífer de Khurais. Però el que sí que es pot entendre és que avui resulta molt més improbable que es produeixi una reunió entre Donald Trump i Hassan Rouhani en el marc de la imminent Assemblea General de l’ONU. De la mateixa manera, augmenta la convicció que el final del conflicte iemenita és lluny i que la pressió nord-americana (en línia amb la saudita i la israeliana) sobre l’Iran tampoc desistirà.

Tot i que el més cridaner ara mateix pot ser el repunt dels preus del petroli, el focus d’atenció hauria d’anar en una altra direcció. Riad, amb les seves pròpies reserves i el que allotja en els seus macrodipòsits de Rotterdam, Okinawa i Sidi Kerir, pot assegurar el subministrament habitual als seus clients durant les setmanes que necessiti per recuperar la normalitat a les instal·lacions danyades. A més, altres països productors (incloent-hi els EUA) segurament estaran disposats a cobrir qualsevol demanda que pugui produir-se durant aquest període. Per això, el que realment resulta destacable és la plantofada que ha rebut la cada vegada més qüestionada monarquia saudita en la seva imatge tant política com militar, que ha demostrat que la seva condició de primer importador mundial d’armes no li serveix, més de quatre anys després, per parar els peus als milicians houthis al Iemen i, molt menys, per posar de genolls l’Iran. Tot això mentre tem perdre els favors de Washington.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Però aquest mateix efecte també pot aplicar-se a Washington, que, amb la seva política de «màxima pressió», tampoc aconsegueix doblegar la resistència iraniana. Mike Pompeo ha assenyalat directament l’Iran com a executor del cop, menyspreant l’autoimputació feta pels houthis i sense aportar proves, amb el clar propòsit de continuar estrenyent la soga al voltant del coll d’un règim que busca fer caure des de fa temps. I si no ha optat encara per l’opció militar és perquè Washington no desitja veure’s empantanegat en una altra desaventura bèl·lica al Golf, quan l’emergència de la Xina i Rússia li reclama cada vegada més atenció. Però, tot i que faci mal i posi en perill el sistema de ‘velayat-e-faqih’ (la supremacia de la religió sobre la política), l’asfíxia econòmica no sembla suficient per convèncer Teheran d’abaixar els braços, renunciar a les seves aspiracions de lideratge regional i tornar a negociar un acord nuclear encara més castrador.

D’aquí es deriva que el més previsible és que Washington s’obstini a seguir el mateix rumb, sense reconsiderar el seu error d’abandonar l’acord del 2015, mentre a Trump li resultarà cada vegada més difícil continuar donant suport als seus socis/clients saudites. Mentrestant, Teheran, sigui directament o a través dels seus diferents aliats locals (incloent-hi els houthis, que en cap cas són una marioneta iraniana), procurarà resistir internament i mostrar que té cartes de retorsió per complicar els plans a qualsevol que desitgi la seva ruïna.