Anar al contingut

LA SENTÈNCIA DE L'1-O

Temps suspès

FERRAN NADEU

Temps suspès

Marçal Sintes

L'independentisme sap que s'ha de mostrar un rebuig rotund a la sentència del procés, però ningú sembla saber exactament com fer-ho

A la manifestació de l’Onze de Setembre  hi va anar molta gent, moltíssima, tot i que menys que altres vegades. Les dues coses són certes. Com van confessar els organitzadors, aquesta era la convocatòria més difícil des que, el 2012, van començar les grans manifestacions amb motiu de la Diada Nacional. L’ambient  era més silenciós, més calmat, menys emocionant i festiu que els altres anys. Sempre resulta un exercici temerari intentar avaluar l’esperit col·lectiu, però diria que en l’ambient flotaven la decepció, la tristesa i l’enuig. I també la determinació, la tossuderia, el sentit de la dignitat i la lleialtat ferma a uns ideals.

La manifestació arribava en un temps suspès, com entre parèntesi. Després de dos anys de desconcert, desavinences i persecució, el moviment polític i cívic independentista ha d’afrontar, ben aviat, la sentència del Tribunal Suprem als líders del procés, una sentència que es tem dura, fins i tot molt dura. I això, malgrat que tothom sap que la declaració d’independència va ser simbòlica i que no hi va haver mai violència. No s’acabaran aquí les sentències, hi ha altres causes obertes pel que va passar el 2017 i centenars d’afectats. 

Davant la imminent sentència del Suprem, que, d’altra banda, establirà jurisprudència i afectarà els drets i les llibertats de tots els espanyols, la gran pregunta és què fer. L’independentisme sap que s’ha de mostrar un rebuig rotund, però, en canvi, ningú sembla saber exactament com fer-ho. 

El més alarmant és que queden molt pocs dies, escasses setmanes. I estaria bé no improvisar. Ni confiar-ho tot al misteriós Tsunami Democràtic o als CDR. A més, mentre uns pensen a protestar contra la sentència, d’altres volen a més forçar el Govern espanyol a reprendre el diàleg, una cosa que Pedro Sánchez intenta i intentarà evitar com sigui. Uns altres encara, com el president, Quim Torra, somien aprofitar el trampolí per llançar-se de cap cap a la independència.

ERC, per la seva banda, ha proposat un Govern de concentració i/o eleccions. Només és una carta als Reis Mags: els potencials socis nous no volen entrar al Govern i cridar a les urnes només ho pot fer Torra, que no està per la feina.

Els retrets

En la manifestació de dimecres es va carregar una vegada i una altra contra els polítics i els partits independentistes (mentre es van obviar els errors d’Òmnium  i, sobretot, de l’Assemblea Nacional Catalana d’Elisenda Paluzie). Als polítics se’ls retreu la falta d’unitat, les discrepàncies i les topades constants entre els uns, els altres i els de més enllà. També que no existeixi un pla, una estratègia acordada, la que sigui, per avançar cap a la independència.

No obstant, si un ho pensa, que hi hagi desacords té ara, en aquest temps suspès, com abans l’anomenàvem, fins i tot un cert punt lògic. Tothom –menys alguns, com pel que sembla el president Torra– sap que una nova ofensiva per la independència només pot arribar, si arriba, a mitjà o llarg termini. Això porta als diferents partits i faccions independentistes a centrar-se en el que és més immediat, és a dir, en la lluita per guanyar terreny politicoelectoral.

Sens dubte la protesta contra la sentència serà multitudinària, massiva, extraordinària. Arribarà fins a l’últim independentista i s’estendrà bastant més, ja que són molts els ciutadans contraris a la independència que rebutgen l’agressiva ofensiva judicial. Es produirà un moment d’unió, d’agermanament fins i tot. El que cal veure és si aquesta unió contra el Suprem es projectarà més enllà i acabarà finalment materialitzant-se en una estratègia de futur intel·ligent, que, per exemple, no obviï quina és la veritable relació de forces.