Un altre èxit difícil d'administrar

Mentre començo aquest article, sento un cornetí i el repic d’uns tambors castrenses. Surto al balcó i veig desfilar la Coronela. Una recreació de les milícies que van defensar la Barcelona austriacista del 1714. Un gigantàs amb mitges vermelles i túnica blava –o sigui, blaugrana– crida visques enardides a la reina Elisabet (la joveníssima dona de l’arxiduc Carles que es va enamorar de Catalunya, des de Mataró) i maleeix el Borbó, sense que el públic entengui gaire bé si es refereix al de 1714 o al d’avui. És la Diada i toca utilitzar la història de Catalunya, encara que sigui forçant-la, per animar la concentració convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Coneixedor de l’ADN de l’independentisme català, Puigdemont ha carregat contra‘els hereus genètics i polítics dels guanyadors’ de 1714.

La munició que procedeix d’aquesta visió idealitzada del 1714 ha servit per cementar el projecte independentista. Una dramàtica epopeia col·lectiva de tres segles cridada a viure un altre moment tràgic amb la sentència del procés. Mai sabrem quants dels centenars de milers de manifestants que van acudir a la crida de l’ANC eren allà per aquest aferrament a una interpretació nacionalista de la història catalana o perquè consideren insuportables els dos anys de presó preventiva dels líders independentistes i infundades les sentències que cauran. Continuo creient que l’ànim resilient que els mobilitza, any rere any, troba la seva força en la judicialització d’un conflicte que mai degué sortir dels cursos de la política. Vull creure-ho així perquè, altrament, el conflicte català no tindria solució. Es poden negociar diferències polítiques, però no interpretacions històriques.

Fa temps que la Diada ha deixat de ser la de tots els catalans per ser el gran dia de l’independentisme. Objectiu: independència, clamava, sense embuts, el lema de l’ANC, d’acord amb la intervenció institucional de Quim Torra. O sigui la Diada de la meitat de Catalunya. I aquest any, a més, recorreguda per profundes divergències entre els convocants. Entre els qui proposen tornar a la via unilateral i que han entès que aquest camí només porta a la derrota i el dolor. Entre els qui busquen el diàleg polític, per difícil que sigui, i els qui somien que n’hi ha prou amb tornar a fer el que es va fer fa dos anys, sense que als polítics els tremolin les cames.

Notícies relacionades

Recuperem la unitat

Per una Diada de totes i tots

De moment, l’ANC ha tornat a fer-ho. Ha tret al carrer més de mig milió de persones. Sens dubte un èxit, tan sorprenent com difícil d’administrar. Elisenda Paluzie ha reclamat una estratègia unilateral. Contrària a la que propugnen Junqueras i la majoria de partits polítics catalans. Contrària a la que es va expressar en l’acte d’Òmnium al matí. Aliena a l’existència de les moltes sensibilitats que conviuen a Catalunya. El conflicte està servit. No només amb l’Estat, que tornaria a respondre com ho va fer l’octubre del 2017, sinó entre l’ANC i Esquerra Republicana. Entre ERC i els antics convergents. Entre Junqueras i Puigdemont.

Periodista i escriptor.