Anar al contingut

IDEES

Cultura autocomplaent

Cultura autocomplaent

Xavier Bru de Sala

Mig segle enrere autocrítica i renovadora, avui adotzenada i autocomplaent, és a dir, crítica amb els altres i encantada a la placenta de la tribu, assetjada per les malèfiques i fosques forces exteriors. En els 60 i els 70, la cultura catalana era resistent, permeable, creadora, avantguardista, una locomotora capaç de canviar les percepcions i modificar els valors de la societat. Ara és, en el millor dels casos, un apèndix, un instrument, una excusa per convocar actes on es renova i es fossilitza el misteri de la fe independentista, dogmatitzat a mesura que s’allunyen les perspectives de tocar el cel amb les dents. Tal com anem, aviat no es podrà guanyar un premi literari, participar en un concert multitudinari en català, etcètera, sense manifestar-se com a adepte de la creença republicana, ja sigui en la versió radical-calvinista-postconvergent, ja sigui en la revisionista-neokumbaià.

Als 60 i 70 la cultura catalana era avantguardista i creadora; ara és un apèndix, un instrument

Encara hi ha sort, dins d’aquesta situació de la que seria inútil queixar-se perquè ja és bastant heretgia no denunciar-la, que no és la intenció d’aquest article, sinó descriure-la sense acritud, que el cisma no s’ha consumat, de manera que si en termes polítics és impossible deixar de ser maleït pels uns o pels altres guardians de les respectives confessions, ortodoxa i conciliar, els protagonistes de la cultura de moment se salven. Els que ja veurem, en canvi, si se salven de les fogueres, sinó inquisitorials segur que intolerants, són els que van per lliure, els descreguts que passen per concentrar-se en l’obra creativa personal o col·lectiva. Veurem si també els arriba el torn quan es completi la llista negra dels que critiquen i s’oposen de manera oberta a la nova doctrina.

Vist amb telescopi, el gir en el 'mainstream’ de la cultura catalana (i en bona part de la hispana) és espectacular, poc menys que copernicà. Des de dins, els canvis són tan lents que resulta més laboriós fixar-s’hi. Així, pas a pas, anirem retrocedint fins a tornar a merèixer l’apel·latiu de 'cultureta'.

Temes: Catalunya