Anar al contingut
La corrupció sempre torna

La corrupció sempre torna

Albert Sáez

Els partits i les institucions són culpables, principalment, d'emparar la impunitat

La corrupció forma part de la condició humana. Imaginar un món sense és imaginar un món inhumà. Identificar unes sigles, una ideologia o una institució amb la corrupció és, sempre, un disbarat que només serveix per a la disputa política, però no soluciona el problema de fons. Resoldre aquest debat apel·lant a les pomes podrides també és un disbarat. De pomes podrides n’hi ha, però també hi ha ambients en els partits i en les institucions que tendeixen a fer que les pomes es podreixin o que només funcionen si les pomes que els arriben ho estan. Els partits van començar la transició política mal finançats. En aquells anys no es va voler transmetre la idea que la democràcia costava diners, la podia fer menys competitiva entre el franquisme sociològic. Però els partits, fins i tot ben administrats, costen diners. I tenir més recursos pot ser un element que els faci més competitius durant les campanyes electorals. Els que són més vells diuen que la corrupció es va disparar a Espanya després del referèndum de l’OTAN, el 1986, que no va contemplar cap tipus de subvenció pública per als partits. I algú del PSOE sí que va inventar Filesa, sembla que a imitació dels socialdemòcrates alemanys. Una empresa pantalla que cobrava per fer informes fantasma i amb els ingressos pagava les despeses electorals inconfessables. La cosa va proliferar. Els casos ‘ERO’, ‘Gürtel’, ‘Lezo’, i el del 3% dels Pujol i de Convergència, no han aconseguit tècniques gaire diferents de les de Filesa, copiades del ’cas Flick’ a la portentosa Alemanya. Aquest tipus de pràctiques té tres conseqüències nefastes: altera la competició electoral de manera que guanya més eleccions qui més roba; col·loca en llocs clau dels partits i de les administracions no persones aptes per a aquestes responsabilitats sinó confabulades amb les trames de corrupció; i finalment, crea la figura dels «aconseguidors» (el Bigotes, Jordi Pujol júnior o Oriol Carbó, entre d’altres), que s’acaben convertint en poders fàctics dels partits connectats amb tota mena d’organitzacions criminals.

Les declaracions pomposes contra la corrupció no serveixen de res. La investigació oberta contra Esperanza Aguirre n’és una bona mostra. Ningú va ser mai més contundent que la ‘lideressa’ i ara el jutge d’instrucció la considera ni més ni menys que la X de la ‘Gürtel’. Les declaracions de principis, el negacionisme a plens pulmons o les armes llancívoles no solucionen ni solucionaran mai el problema de la corrupció. I, menys encara, el factor potser diferencial que té a Espanya com són les estructures d’impunitat. I aquest és el mal radical. Els ciutadans ho poden entendre gairebé tot, menys això. L’ús del poder per ocultar la corrupció amb tota mena d’artificis, des de les legislatives fins a les judicials passant per les policialsEl pitjor del pitjor és el ‘cas Villarejo’, l’ús de la policia per encoratjar, promoure i ocultar tota mena de corrupteles en la frontera difusa entre els negocis i la política. Seria el moment que els corruptors també paguessin el que els toca i que els exigim el mateix compromís contra la impunitat que els demandem als corruptes.