Catalunya i el procés
Tardor tèbia
Els polítics juguen amb els límits i amb les costures, perquè la possibilitat que saltin, petin o rebentin és, ara per ara, improbable
diada
No sentint-ho gaire pels harúspexs de les tardors calentes, els atiadors del tsunami democràtic i els seus aferrissats oponents, malgrat la prevista duresa de la sentència, la fam insatisfeta d’unitat, les manifestacions més o menys massives i la possible pitjor campanya electoral en decennis, tinc, en tant que analista, el deure de vaticinar que la propera tardor no passarà de tèbia. La vida és ondulant. Després de les tensions al límit venen les distensions, voluntàries o involuntàries, tant li fa.
Alerta però amb els termòmetres i altres instruments de mesura trucats. Ja anem veient com les 'start ups' no fan cap cas de la crisi d’inseguretat de Barcelona, molt més suposada que real. Malgrat les percepcions interessades i les esbiaixades per inadvertència, ni la temperatura política, ni molt més important, la social, s’aproximen a cap proper a l’ebullició. Ni els irreductibles més conspicus gosen afirmar que estiguem a un pas de fer el cim. L’independentisme és un gat escaldat que no fuig d’aigua tèbia, però es guarda de manipular els comandaments de la inducció. Els que els voldrien apujar no saben com funcionen i els que saben per on paren més aviat els volen apaivagar malgrat les aparences i les declaracions altisonants. Temen els grans predadors que, més segurs i confiats del que fan veure, vigilen ajaguts, no arraulits i a punt de saltar, amb mig ull obert per si un cas la presa vigilada es passa de la ratlla.
Com sabien els pirates i els vaixells de guerra que els perseguien sense afanyar-se gaire, mai no es pot descartar una explosió a la santabàrbara. Però no hi ha indicis, cap indici, que s'hagi de produir en aquesta tardor ni en l'hivern vinent. Vivim temps agitats, d'inestabilitat visible dins d’una estabilitat de fons més ben amarrada del que sembla. Per això els polítics, entre els quals es troben els que saben més de política, juguen amb els límits i amb les costures, perquè la possibilitat que saltin, petin o rebentin és, ara per ara, improbable i en el millor o pitjor dels casos, remota.
