Anar al contingut

Anàlisi

Espanya encallada

Juan Carlos Hidalgo

Espanya encallada

Rosa Paz

Res permet vaticinar que la investidura es produeixi o que si es produeix desemboqui en un govern estable

El nou curs polític comença en el mateix punt en què va acabar l’anterior: amb Espanya encallada per la incapacitat dels líders polítics per pactar la investidura de Pedro Sánchez i amb un munt de deures per fer. La incertesa és la clau d’aquest mes de setembre, en què s’hauria de desencallar l’elecció del president del Govern per evitar que el dia 23 –data límit per intentar la investidura– es dissolguin les Corts i es procedeixi a la repetició de les eleccions el 10 de novembre.

Actualment res permet vaticinar que aquesta investidura s’hagi de produir o que si es produeix desemboqui en un govern estable. Almenys així es desprèn dels escenaris que semblen estar manejant el PSOE i Unides Podem, els dos partits concernits –la dreta s’ha desentès de tot– i els dirigents dels quals s’han entossudit a exhibir públicament la mútua desconfiança que es professen, en un exercici que allunya una possible aliança, o augura revolta, i que a més desconcerta la ciutadania. Sánchez, fins i tot, ha decidit esgotar el termini per als possibles acords i, tot i que presenta aquest dimarts el seu programa de 300 mesures, no sembla disposat a veure Pablo Iglesias fins a la setmana del 9, quan ja no els quedi més remei que elegir entre ensurt o mort.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Vista la poca simpatia que es tenen els dos partits, ¿com s’ho farien en un govern de coalició? Però si el pacte fos el que volen els socialistes, és a dir, govern monocolor amb recolzament extern, ¿quina garantia hi hauria que aquest recolzament polític es mantingués en el temps? Pitjor seria encara una votació d’investidura sense acord, que portaria Unides Podem a l’oposició al minut següent. I unes noves eleccions podrien ser suïcides per a l’esquerra, perquè donarien una nova oportunitat a les tres dretes de sumar i governar, o, en el millor dels casos, deixarien els dos partits de l’esquerra en la mateixa situació de dependència mútua, encara que un sortís de les urnes reforçat i l’altre debilitat.

El que és dramàtic és que mentre els dirigents polítics es mostren incapaços d’administrar el resultat de les eleccions del 28 d’abril, que tan grans expectatives va despertar, el país continua encallat. No hi ha Pressupostos de l’Estat, tret dels prorrogats del Govern de Rajoy, ni se n’estan preparant uns de nous que un govern en funcions no pot presentar perquè s’aprovin a les Corts. Com tampoc pot adoptar aquest govern cap mesura de rellevància ni buscar acords per afrontar reformes urgents, com la del sistema de pensions o el finançament autonòmic.

Aquesta paràlisi es produeix, a més, a l’inici d’una tardor que es preveu complicada per la sentència del procés, pel ‘brexit’ i per les males perspectives per a l’economia mundial, que auguren la caiguda del PIB a Alemanya i la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina. En cas de no haver-hi investidura, el Govern seguirà quatre mesos més en funcions, i en sumarà vuit, inhabilitat per afrontar les conseqüències d’aquests esdeveniments. Que la força ens acompanyi.