Anar al contingut

LA CLAU

Tornar, tornar, tornar...

Tornar, tornar, tornar...

Luis Mauri

L'amnistia serà el pròxim 'hit' del procés. El vocable té gran energia emocional i remet a l'antifranquisme, però sobretot és un recanvi d'ocasió per a la força minvant de la idea de la independència

El verb tornar pot ser titllat de moltes coses, però mai de mesquí o ronyós. ‘Tornar’ brinda incomptables i diferents reverberacions semàntiques. Esclats èpics, com el ¡Tornaré! del general MacArthur quan va abandonar les Filipines el 1942 sota la pressió de l’exèrcit japonès. Irradiacions malenconioses, com el tango d’Alfredo Le Pera, lletrista de Carlos GardelVolver, / con la frente marchita, / las nieves del tiempo / platearon mi sien... Resplendors eufòriques, com el sospir exultant de qui s’escapa d’un greu perill: tornar a néixer.  O ràfegues desenraonades, com el crit de qui s’està tornant boig. També llampecs d’obstinació, com el Ho tornaré a fer de qui ja ho va fer abans amb una destrossa evident.

¿Què és exactament el que bona part dels dirigents del procés proclama que tornarà a fer? ¿La destralada a l’Estatut i la Constitució amb les lleis del 6 i 7 del setembre del 2017? ¿L’emmordassament de l’oposició en el Parlament en aquelles dates? Avui, el ‘brexiter’ ferotge Boris Johnson amenaça Westminster amb un tancament tan escandalós com perillós. En la seva essència finalista, la mordassa de Johnson no està gaire allunyada d’aquell vergonyós episodi català.

Laboratori borbollejant

Potser el que es pretén tornar a fer és prometre sense rubor una independència unilateral i contrària a la meitat majoritària dels catalans; ràpida, fàcil i sense costos, i aclamada amb alegria per la UE i el capital davant la passivitat d’una Espanya impotent. ¿O es tracta només d’un lema més de l’‘agit-prop’  nacionalista? En aquest fecund laboratori ja borbolleja el pròxim hit: l’exigència d’una amnistia després de les previsibles condemnes del judici al procés.

Joan Tardà ja l’esventaEl republicà sap que l’amnistia (molt diferent de l’indult: aquella esborra el delicte; aquest, només la pena) encaixaria de manera més que improbable en l’arquitectura jurídica democràtica. ¿I què? El que importa és la tremenda energia emocional del vocable, la seva connexió instintiva i immediata amb la memòria antifranquista. Això és el que importa. Això i l’assumpció que la força de la idea independència avui és minvant: la dada més baixa dels últims dos anys, segons el CEO de la Generalitat. La idea amnistia serà el recanvi d’ocasió davant de les urnes.