Viure a la placeta del silenci

Quan era jove i m’agradava caminar em semblava molt fàcil de fer. Anava de poble en poble, sense pressa. Em parava on volia. Sobretot m'atreien les placetes. De vegades, veia passar algú més enllà. El que més m’agradaven eren aquestes placetes, sovint silencioses. Però de vegades trobava algú que passava. Una noia que anava a buscar aigua a una font. Encara sembla que la veig. Ella va passar mirant-me un instant, de reüll. ¿Qui era jo?¿D’on havia sortit?

La noia que passava i jo que la mirava es va convertir en una petita i silenciosa escena. Crec que la noia devia pensar: «¿I aquest qui és, i què fa aquí? Va desaparèixer i vaig continuar el camí. La placeta es va quedar buida. I ara penso que sempre m’han agradat les placetes. N’hi ha de boniques, a la Barcelona més antiga. Els turistes entren i suposo que els agrada anar passant per aquests racons.

Però he de confessar que han aparegut places que no tenen el mateix encant que les antigues, però en canvi n’hi ha altres, molt diferents, temptadores des del punt de vista econòmic o social.

Hi ha molta gent que fa oposicions per guanyar una plaça. Hi ha gent que s’arrisca a trobar una feina de dubtós futur i n’hi ha que busquen la tranquil·la possessió d’una plaça.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

«És que avui, ¿saps?, tal com estan les coses, l’ideal i més important per a molta gent, és tenir un lloc de treball, una feina estable».

Ipenso en la noia que vaig veure passar en aquell poble i que anava a buscar aigua a la font. ¿És possible que encara hi vagi? En un món en què tot és programable i es pensa en rendiments, benefici i salaris, encara hi ha algú que buscarà l’aigua de la font quan el sol ja no crema.