24 febr 2020

Anar al contingut

Petit observatori

Viure a la placeta del silenci

DEA G PIDELLO

Viure a la placeta del silenci

Josep Maria Espinàs

Quan era jove anava de poble en poble, sense pressa, i m'agradava parar-me a les places

Quan era jove i m’agradava caminar em semblava molt fàcil de fer. Anava de poble en poble, sense pressa. Em parava on volia. Sobretot m'atreien les placetes. De vegades, veia passar algú més enllà. El que més m’agradaven eren aquestes placetes, sovint silencioses. Però de vegades trobava algú que passava. Una noia que anava a buscar aigua a una font. Encara sembla que la veig. Ella va passar mirant-me un instant, de reüll. ¿Qui era jo?¿D’on havia sortit?

La noia que passava i jo que la mirava es va convertir en una petita i silenciosa escena. Crec que la noia devia pensar: «¿I aquest qui és, i què fa aquí? Va desaparèixer i vaig continuar el camí. La placeta es va quedar buida. I ara penso que sempre m’han agradat les placetes. N’hi ha de boniques, a la Barcelona més antiga. Els turistes entren i suposo que els agrada anar passant per aquests racons.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però he de confessar que han aparegut places que no tenen el mateix encant que les antigues, però en canvi n’hi ha altres, molt diferents, temptadores des del punt de vista econòmic o social.
Hi ha molta gent que fa oposicions per guanyar una plaça. Hi ha gent que s’arrisca a trobar una feina de dubtós futur i n’hi ha que busquen la tranquil·la possessió d’una plaça.
«És que avui, ¿saps?, tal com estan les coses, l’ideal i més important per a molta gent, és tenir un lloc de treball, una feina estable».

Ipenso en la noia que vaig veure passar en aquell poble i que anava a buscar aigua a la font. ¿És possible que encara hi vagi? En un món en què tot és programable i es pensa en rendiments, benefici i salaris, encara hi ha algú que buscarà l’aigua de la font quan el sol ja no crema.