El plaer d'observar
zentauroepp49630855 icult190830195231
La transformació del periodisme escrit, tal com el coneixíem, ha provocat en els últims anys una reacció diguem-ne nostàlgica, potser inevitable, per part d’aquestes firmes que durant dècades ens han explicat les coses. Així, hem vist com periodistes de renom es dedicaven a les memòries personals, el retrat o l’elogi (de vegades massa endogàmic) de la professió.
El salt de l’article fungible i immediat al paràgraf que vol perdurar en un llibre no sempre anava acompanyat per les virtuts de l’estil, què hi farem, però de tant en tant apareix una veu que domina aquesta transició amb elegància literària. És el cas de ‘Joc d’oficis’ (Cossetània), de Jaume Collell, un passeig deliciós per la trajectòria i els records de l’autor a través de cinc perfils que ha freqüentat: actors, periodistes, músics, polítics i pagesos.
‘Joc d’oficis’, de Jaume Collell, és un passeig deliciós per la trajectòria de l’autor i periodista
Jaume Collell, nascut a Manlleu, ha tocat moltes tecles de la cultura. Ell mateix es defineix com un “noi juganer i tímid, escriptor circumstancial, músic per distracció i aficionat al teatre”, i s’ha d’afegir que durant anys va dirigir ‘El Burladero’, una pàgina de sàtira política a ‘La Vanguardia’, on després ha continuat com a periodista. Aquesta carrera versàtil el va portar a ser actor de la companyia Els Joglars, publicar novel·les o muntar espectacles musicals entorn de la figura del músic Viladomat, compositor de sarsueles i del famós ‘Fumando espero’, però també a foguejar-se en el periodisme comarcal.
A ‘Joc d’oficis’, aquest pòsit es combina amb què ell anomena “el plaer de distreure’s” –és a dir, l’essència del periodista que observa– per repassar la gent que va tractar. Els retrats de noms comMary Santpere, Ramon Fontserè, Lluís PermanyeroJoan Hortalà, entre d’altres, es mouen entre l’admiració i l’escepticisme, i tenen la penetració necessària per fixar el personatge amb quatre traços. El contrapunt per explicar el país, sovint, el posen els pagesos, aquesta saviesa implícita de qui, en lloc de dir que sí a una proposta, respon: “No et diré que no”.
