En alta mar

En la meva família, quan un dels germans –som tres– ploràvem desconsoladament els meus pares ens enxufaven menjar. De molt petits acabaven els drames amb el biberó. De grans, quan un o una arribava trist/a per un desamor es tapava amb un bon entrecot o un plat de gambes. Fins i tot quan em van haver d’operar dels carnots, em van portar al quiròfan amb la promesa que quan em despertés tindria un croissant de xocolata.

Fa uns dies, en un barco que tornava cap a Barcelona des de Menorca vam patir mala mar. Quinze minuts després de sortir del port, el vaixell va avaba d’una banda cap a l’altra. Jo ja havia pres biodramina però molta gent no. Va començar una onada de vòmits curiosa, com si fossin esternuts, enganxosos. Vomitava tot el món. Però hi havia més: una tribu de nens que ploraven sense pietat. Aquell crit histèric, egocèntric, malcriat, amb el qual els pares sempre es desesperen.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Llavors va arribar la meva clarividència. Vaig agafar els auriculars, vaig escoltar el 'Rèquiem' de Mozart sencer i vaig començar a menjar com si no hi hagués demà. Em vaig quedar a gust però amb la sensació que havia d’haver explicat el meu secret a aquests pares i a tota la companyia del vaixell. Jo vaig aprendre a menjar en moments de crisi. Si pots preveure-la sempre és millor fer-ho un parell d’hores abans. Et distreu i et fa sentir bé, et relaxa i et fa dormir, que és el que necessitaven tant aquells nens com aquells pares, que a més balancejaven els seus fills quan si es quedaven quiets ja ho feia el baixell per ells. 

Vaig pensar en la polèmica Greta Thunberg i em vaig preguntar si estaria menjant bé en el seu llarg viatge en veler cap als Estats Units. Menjar i dormir és clau per arribar a la meta. Cal preparar-se bé, encara que et sentis sol fent-ho. Sigui en unes vacances al mar plenes de plors, vòmits i el somni d’un rèquiem col·lectiu o en un viatge ple d’obstacles per lluitar contra el canvi climàtic. Són viatges comparables perquè malgrat les adversitats l’objectiu és el mateix: arribar. I quan abans, millor.