Cimera a Biarritz

El G-7 necessita un canvi de rumb

Qualsevol discussió global que no inclogui la Xina acabarà sent entre infructuosa i hipòcrita

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp49565054 this handout photo obtained from the twitter account of iran190825203803

zentauroepp49565054 this handout photo obtained from the twitter account of iran190825203803

Ha sigut un cop d’efecte.L’arribada del ministre d’Exteriors iranià, Mohammad Javad Zarif, a la Cimera del G-7 a Biarritz, introdueix un grau d’emoció en l’espectacle de la política global. Al cap i a la fi, la crisi nuclear és un dels temes de l’agenda.

Un cop d’efecte que, en qualsevol cas, torna a posar de manifest lesfractures enormesque divideixen els líders dels països més poderosos del món. Bé, d’alguns d’ells.

Amb tot el seu caràcter informal, el G-7 ha representat tradicionalment el desig del poder mundial de dialogar, compartir visions sobre els problemes i les solucions, demostrar que la col·laboració és possible, que elmultilateralisme,amb els seus formats múltiples, aspira a ser bo per a tothom.

Final del miratge

Biarritz és la metàfora perfecta del final d’aquest miratge. La bonica ciutat costanera, amb la seva esplendor decadent, acull una tradició que fa aigües. Per començar, pel perfil i les circumstàncies d’alguns líders: Donald Trump, a tall de macarró en cap; Boris Johnson, disposat a seguir els seus passos; Giuseppe Conte, decebut i preocupat pel que té a casa –¿de veritat pot considerar-se avui Itàlia un dels països més poderosos?–. Al davant, la resta en hores bastant baixes, amb un Emmanuel Macron al capdavant, decidit a defensar els principis de l’ordre liberal internacional, amb una bona escenografia –com allò de Zarif– tot i que amb enormes dificultats per aconseguir-ho.

És cert que el president francès ha aconseguit armar una agenda amb qüestions realment apressants –l’Amazones, el canvi climàtic, la desigualtat, l’Iran...–, però sobre la cimera plana l’ombra del dubte del seu sentit i la seva eficàcia, més enllà de l’enrenou mediàtic i de seguretat que suposa. Perquèl’esperit multilateral queda minaten el moment en què el fòrum també s’utilitza per temptejar els possibles futurs acords bilaterals entre els Estats Units i un Regne Unit fora de la UE, i amb el Japó, després de la retirada americana del Tractat Transpacífic. O per plantejar la tornada d’unaRússiaque va ser expulsada per saltar-se el dret internacional amb l’annexió de Crimea.

Notícies relacionades

Els dubtes sobre la rellevància del G-7 i sobre el seu futur no tenen a veure només amb el fet que els que s’han reunit ja no suposen ni el 50% de la riquesa mundial. Qualsevol discussió global queno inclogui la Xinaacabarà sent entre infructuosa i hipòcrita. I més ara, en plena escalada de la guerra comercial engegada pel mateix Trump, en què el president americà continua volent aplicar la màxima que qui no està amb ell està contra ell.

Pot ser que Macron hagi aconseguit sorprendre els seus convidats amb l’arribada de Zarif, i tant de bo serveixi per avançar en les negociacions –torpedinades pels EUA– amb l’Iran. Però si no varia el rumb, el G-7 acabarà sentcompletament irrellevant. És una posada en escena massa costosa com per només posar de manifest les divisions profundes entre els líders d’algunes de les principals potències. Una cosa dolenta, sens dubte, en un món en què el multilateralisme és més necessari que mai.