No ho diuen, però ho tornaran a fer

Endormiscats i aclaparats per la calor estiuenca assistim sense gaire consciència al pas dels dies i les setmanes que ens abocaran abans d’un mes a la convocatòria de noves eleccions generals, les quartes en quatre anys, quelcom sense precedents al nostre país i a la immensa majoria de democràcies occidentals.

Les persones que votaren esquerres van celebrar els resultats del 28 d’abril com una victòria i tenien el convenciment que el resultat clar de les urnes conduiria un govern de PSOE i Unides Podem amb algun altre suport. És cert que les eleccions municipals i europees del 28 de maig no només provocaren el retard en les negociacions per formar govern sinó que introduïren matisos en el panorama polític i reforçaren la prepotència socialista, almenys en les seves relacions cap a Unides Podem.

La conseqüència és prou coneguda: investidura fallida, retrets i crítiques d’uns i altres a la llum pública i constatació de la desconfiança entre els dirigents de les forces d’esquerra que dificulten encara més els possibles acords de govern. Ara bé, si la primera vegada ho van fer malament i les presses finals, malgrat haver disposat de tres mesos, donaren la impressió, falsa, que disposar de més temps ajudaria a resoldre les discrepàncies, aquesta segona oportunitat ha estat dissenyada pels socialistes, sembla, de tal manera que també esgotarà els terminis sense arribar a un acord.

Dos mesos en plenes vacances d’estiu era un període prou ampli com per poder debatre, intercanviar documents, propostes i programes, esmenar i polir les discrepàncies, configurar una estructura del govern de coalició i presentar una proposta conjunta a la resta de forces que poguessin donar-li suport o abstenir-se. I tot això amb discreció, reserva i rigor.

Ha passat ja un mes i no ha anat així ni sembla que pugui anar. Ha estat Unides Podem qui fa pocs dies va enviar un document de 119 pàgines al PSOE amb programa detallat i diverses alternatives de composició de govern i aquest s’ha limitat a reiterar que no accepta un govern de coalició i que en el programa hi ha molts acords possibles, però també grans discrepàncies en temes clau. Ens trobem, doncs, gairebé al mateix lloc que fa tres mesos, però amb menys confiança, menys il·lusió, més angúnia i més retrets.

Notícies relacionades

Diferents maneres de llegir un llibre

Habitatge, el vapor de l’olla de pressió

Molt em temo que els socialistes, sense dir-ho, ho tornaran a fer. És a dir, portaran les converses fins a un punt de no retorn, evitaran la discreció i reiteraran la manipulació per tal de provocar noves eleccions que, segons els hi diuen les enquestes, guanyaran amb més marge.

Això, però, està per veure ja que la dreta unida podria guanyar i no voldria haver de retreure al PSOE, com ja vaig fer quan pels seus casos de corrupció va facilitar el triomf d’Aznar  el 1996, que ara, per  la seva prepotència, facilités una victòria i un govern del 'trifachito'. Si llavors va ser dur d’acceptar que la dreta guanyés l’esquerra acusant-la, amb raó, de corrupta, ara també ho és que els socialistes presumeixin d’una majoria que no tenen. Que tothom faci memòria.