La lectura perillosa de Barcelona

1.

Quan l’extraterrestre que persegueix Gurb arriba a la Rambla, se sorprèn per com hi “conflueixen races de tot el món (i també d’altres mons, si se m’inclou al cens)”. El personatged’Eduardo Mendoza afegeix tot seguit: “És el pòsit de la història el que ha format aquest barri i el que ara el nodreix amb els seus pollets, uns dels quals, sigui dit de passada,m’acaba de fotre la cartera”.

Sempre és bona una mirada alienígena per descriure una realitat, perquè es presenta davant d’aquesta lliure de prejudicis o judicis assumits. Com a Barcelona, malgrat la tradició ufòloga a Montserrat i dels driblatges de Messi, no he vist encara cap extraterrestre, de vegades intento buscar aquesta puresa en altres ulls. En els del nouvingut.

En la primera classe del postgrau de periodisme narratiu i literatura que imparteixo a la UAB, pregunto als alumnes, la majoria estrangers i molts d’ells llatinoamericans tot just aterrats, que em descriguin el Raval amb un sol adjectiu. Aquest exercici instrumental el venc com una presa de consciència de fins a quin punt cada paraula està carregada d’ideologia, tot i que secretament aspiro a revalidar any a any un retrat aliè del barri més simptomàtic de la meva ciutat. Són recurrents termes com “multicultural”, “animat”, “viu”.Alguna vegada explico que aplicar-n’hi un com ara brut posaria el seu escrit al servei d’aquesta mirada higienitzant de la ciutat que venen els conservadors: “Si està bruta, caldrà netejar-la de delinqüències. Si, en canvi, es posen formidables i diuen “colorista” parlo de com tradicionalment la propaganda institucional ha volgut processar en clau ‘Els Lunnis’ algunes realitats veritablement complicades. Però el cas és que mai apareix l’adjectiu “perillós”.Quan això passi, els hauré d’explicar el que segueix. O potser ho fa ara mateix, davant de tot el que llegeixo aquests dies a la premsa i veig als informatius.

2.

Els escriptors no descriuen la ciutat, ni tan sols l’escriuen, sinó que la llegeixen. La llegeixen entre línies (els turistes, per entendre’ns, no llegeixen la ciutat, sinó la Lonely Planet). I per desxifrar-la s’ha de passejar, però també entendre les seves novel·les i les seves cròniques. Sobretot els llibres de cròniques, quan la novel·la era una cosa que només s’escrivia i llegia en la part alta.

Un pot començar, per exemple, en els seus violents anys 20, que ho van ser tant com els de James Cagney. Els anys del pistolerisme, quan alguns empunyaven revòlvers en nom dels sindicats i altres per a la patronal. Quan la llei de fugues (permetia sortir a presos de la presó per després disparar-los amb l’excusa que havien escapat). Aquest repàs podria arrencar amb ‘Sangre en las atarazanas’,de 1926, amb el seu espavilat redactor, que acaba als 19 anys a la presó, on escolta nombroses històries que mai apareixerien en una novel·la burgesa. Relats gairebé periodístics de com funcionen determinats llocs com l’actual Raval, que allà queda batejat com a barri xino: “El barri baix, el domicili de la mala gent. A la pila deforme d’escombraries i de dolor, d’inconsciència i de pecat es barregen l’obrer i el xoriço, la bugadera i la cabaretera”.

És la Barcelona on havien arribat el mateix any Einstein i la dictadura de Primo de Rivera. On anys després es publica ‘Vida privada’, de Sagarra. Els protagonistes utilitzen aquests carrers com qui puja a les golfes a guardar un secret (‘golfo’) o a amagar el cos d’un crim. O com un decorat.     

3.

Durant molt de temps aquí no es va cometre ni un crim. O això semblava segons moltes novel·les publicades durant el franquisme.Potser per això, la literatura de quiosc es firmava amb pseudònim ianqui i els seus tirotejos pulp s’ambientaven en paisatges exòtics. Amb excepcions en les novel·les més ambicioses.

Tomás Salvador, un tipus fascinant, explica a ‘Els atracadors’,de 1955, els coquetejos amb la delinqüència de tres personatges molt diferents: un treballador de fàbrica i futbolista amater, un marginal marginat fins i tot en el seu entorn i un senyoret estudiant de Dret. “Tu representes la inquietud. No saps el que vols, de la mateixa manera que jo no sé per al que vals. Mira, Chico, la inquietud és això: és no saber, no tenir confiança, és desitjar fer una cosa i començar-la amb grans ànims per anar decaient. Som uns merdes que abans de pensar en la vida sabíem el que era la mort”, escriu. Però la novel·la inclou un epíleg escrit des de la perspectiva policial que esmena part de l’exposat, enarborant arguments que sovint donen per vàlids tots aquests partits polítics que creuen que el conflicte als carrers es resol amb l’acció policial contra els que menys tenen: “Contra ells només es pot defensar la societat eliminant-los del seu si”.

4.

Al Raval, el Pijoaparte de Marsé baixa a pispar motos. Carvalho, el detectiu de Montalbán,viu a Vallvidriera, però el seu despatx resisteix (també en l’última versió de Carlos Zanón) allà, cap al final de la Rambla.

“Aquí i allà tothom piula, tots ho controlen tot, però ningú sap res. Segur”, escriu Francisco Casavella a ‘El triunfo’, publicada dos anys abans dels Jocs Olímpics, quan semblava que tot estava en joc, tot i que el joc estigués manipulat. Allà es narra, entre moltes altres coses, la transició de qui ostenta el poder de l’hampa al xino, “quan els moros i els negres van començar a posar-se tossuts i a voler controlar-ho”, diu el seu narrador rumber.

La literatura busca el conflicte i és aquí on en troba. Però no busca el conflicte d’una manera interessada, sinó també la causa del que ve i la contradicció que genera. No només narra les conseqüències de les transformacions, sinó que intenta explicar a què obeeixen. Un altre exemple. Als contes de misteri europeus ambientats en mansions només importa qui va cometre el crim. En la literatura negra americana, escrita a peu de carrer, el que importa no és qui, sinó quina ciutat, quina vida, quin món (de merda), el va empènyer a fer-ho. En la primera es genera un misteri que després s’alleuja. En la segona, el crim pot resoldre’s, però el carrer no és millor quan passa. Tot és més ambigu i, per tant, més veritable. El món no s’explica ni amb un titular, ni amb un tuit, ni amb un adjectiu. Ni assenyalant un sol culpable.

Durant un temps, al Raval abundaven uns cartells als balcons on es podia llegir: “Això és un barri, no un escenari”. L’escenari d’abusos turístics, immobiliaris, que de vegades és, també, l’escenari d’un crim. Alguns actors, per la seva genètica o accent, es veuen encasellats a determinats papers. Però la cosa aquí és, sempre, qui mou les tramoies i recull els diners de la taquilla.

5.

Els únics lladres veritablement vocacionals són els rics. És cert que els que no tenen res sovint no tenen res a perdre. Però els que tenen molt en solen voler més. L’especulador és el veritable lladre, un obès i un obsés dels diners. El bergant és un heroi, perquè no pren de què li sobra, sinó que fa seu el que li falta: el que vol és sobreviure.

Jo he parlat amb pakistanesos que m’han explicat baralles violentíssimes amb bengalís. Altres veïns m’han explicat esbroncs de carrer entre filipins i dominicans en pistes de bàsquet. M’han robat la cartera, com a tothom, a la Rambla. Fins i tot un tipus un dia em va dir: aguanta’m el ‘piti’, per després trencar un quinto de cervesa, enarborar-lo pel coll i clavar-lo al coll d’un altre. Heroïnòmans m’han assegurat que en aquests cassets que guardaven hi amagaven secrets que posarien en perill l’alcalde. I he parlat amb gent que okupava pisos al Raval perquè no arribava a final de mes i amb assetjats per ‘mòbing’ immobiliari. Però mai li encolomaria l’adjectiu “perillosa” a la meva ciutat sense intentar explicar-me qui obre la font d’on brolla aquest perill inconcret que a molts els agrada capitalitzar.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A les novel·les del segle XVIII i vuitcentistes, es parla de Baixos Fons i de Gran Món. En els primers, una massa informe de corrupció i vici. En els segons, la virtut i la brillantor. És simplista, però sobretot cruel, revalidar aquesta forma de veure la vida i la ciutat. Tots els llibres esmentats intenten individualitzar aquests baixos fons i posar de cara a les experiències de la marginalitat. És absurd pensar que la delinqüència se soluciona només per la via policial. És insultant obviar fins a quin punt està relacionada amb l’especulació immobiliària, la gana de terra, les xarxes mafioses greixades, els monopolis econòmics i, sobretot, amb la desigualtat. És, directament, vergonyós que en una ciutat que va fer fortuna fins a vergonyosament tard amb el comerç d’esclaus (perquè si mireu a les seves façanes monumentals, allà segueixen els seus caduceus, tridents de Neptú i querubins amb plomall que revelen que així va ser; perquè molts dels cognoms dels que es van enriquir amb això segueixen en l’elit avui) s’estigmatitzi el que ve de fora i ven als seus carrers. A tots aquests que recullen alumini però que van haver d’emigrar de països productors de bauxita. Això és, també, violència.

En fi, definir com a crisi de seguretat el que és una crisi més àmplia és, va escriure Jack London a ‘El taló de ferro’, “intentar volar estirant les llengüetes de les nostres botes”. És, també, intentar curar una malaltia greu amb una bena. Barcelona no ha de posar-se (encara) més maca, sinó entendre les seves cicatrius i guarir les seves ferides més injustes.