Anar al contingut

Associacionisme i democràcia

No és or tot el que lluu en la societat civil

No és or tot el que lluu en la societat civil

Antón Costas

El capital social no és ni inherentment bo ni dolent, depèn de les circumstàncies socials i polítiques en les quals opera

Fa unes setmanes el Cercle d’Economia de Mallorca va celebrar el seu 30è aniversari. Per commemorar l’efemèride, va reunir al Palau de Bellver el més granat de la societat civil mallorquina i les autoritats polítiques. L’acte incloïa un debat entre Josep Piqué i jo mateix sobre la importància i funcions de la societat civil. Permetin-me portar aquí les reflexions que vaig fer en aquesta ocasió perquè poden ser d’interès per entendre alguns assumptes recents de la vida civil catalana.

El primer a teoritzar la importància de la societat civil va ser el pensador francès Alexis de Tocqueville fa gairebé dos segles, després del seu viatge als Estats Units. En la seva ‘La democràcia a Amèrica’ (1835-1840), Tocqueville va assenyalar que els americans de totes les edats i condicions socials i disposició estaven formant associacions i va vincular aquest comportament associatiu a la robustesa de les institucions representatives de la jove nació americana. Res mereixia més atenció i entusiasme, segons la seva opinió, que aquest activisme de la societat civil.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Seguint el seu camí intel·lectual, pensadors contemporanis de diferents orientacions ideològiques s’han apuntat a la idea que la societat civil és essencial per a la democràcia. Un d’ells, Robert Putnam, ha definit el concepte de capital social com la densitat de xarxes d’associacions de tot tipus que hi ha en un país en què els ciutadans poden interactuar com a iguals. Després de mesurar-lo, ha conclòs que l’existència d’aquest capital social és essencial “perquè la democràcia funcioni”.

No obstant, és possible posar una mica de sordina a aquest entusiasme. Perquè es produeixi aquesta relació benèfica és essencial examinar el comportament concret d’aquest activisme civil. En dos sentits.

D’una banda, és necessari veure a qui es dirigeixen aquestes associacions, si parlen al poder polític o a la mateixa societat de la qual formen part. Al nostre país, proliferen les associacions que es dirigeixen fonamentalment al poder polític buscant recolzament a interessos privats o corporatius que xoquen en molts casos amb el bé comú. Existeixen, a més, associacions que busquen crear una comunitat activa i vibrant que es responsabilitzi de millorar molts aspectes de la vida col·lectiva (donació de sang, inclusió laboral de persones en situacions personals i socials difícils, atenció als indigents, millora de les escoles, etcètera). Aquestes constitueixen la goma d’enganxar social indispensable perquè la democràcia funcioni.

El costat fosc

D’altra banda, una literatura creixent ha assenyalat que el capital social té també el seu costat fosc. L’exemple històric més pervers de com el capital social pot ajudar a destruir una democràcia va ser el de la República de Weimar, a l’Alemanya dels anys 20 del segle passat. Treballs com el de Sheri Berman (‘Civil Society and the Collapse of the Weimar Republic’, 1997) i d’altres han documentat com el capital social va contribuir a l’aparició d’un moviment extremista i antidemocràtic: el partit nazi. Alemanya tenia una societat cívica inusualment vibrant, la més vigorosa d’Europa. I, no obstant, va ser allà on aquest activisme civil va ser essencial per acabar amb la democràcia.

Investigacions recents han posat en relleu que l’ascens del partit nazi i el seu augment de vot es va basar fonamentalment en una organització civil estretament controlada i composta per milers de ‘cèl·lules’ locals. En circumstàncies socials i econòmiques com les de l’Alemanya d’aquells anys –crisi econòmica, atur massiu, ressentiment per la humiliació dels vencedors de la primera guerra mundial– i de debilitat de les institucions del sistema polític democràtic, els 'clubs d’excursionisme' i altres associacions van ser una força molt potent per a l’aparició del partit nazi.

Tornant a Tocqueville, el capital social no és ni inherentment bo ni dolent, depèn de les circumstàncies socials i polítiques en què opera. En determinades circumstàncies, aquest associacionisme civil pot actuar com les conduccions d’aire condicionat, que transmeten amb extraordinària rapidesa un virus perillós.

Tot i que és diferent i distant, el cas alemany no s’ha d’oblidar a l’hora d’analitzar assumptes més domèstics. Catalunya és reconeguda com la comunitat espanyola amb més capital social. Però acabem de veure que, en les circumstàncies de crisi, atur, ressentiment social i debilitat del poder polític autonòmic, una part de l’activisme de la societat civil catalana ha propiciat un procés polític antidemocràtic. No és, per tant, or tot el que lluu en l’activisme de la societat civil. 

Catedràtic de Política Econòmica (UB)