La violència sexual en grup i el relat dels mitjans

Just enmig del judici de l’anomenada‘manada’ de Manresa va aparèixer la notícia –presumptament–d’una segona ‘manada’ a Manresa. I després, d’una altra més a Bilbao. En l’afany, segurament adequat, de contextualitzar les notícies, els mitjans han començat a buscar i visibilitzar dades dels últims temps sobre els delictes sexuals perpetrats per grups d’homes. Els números són preocupants. Especialment perquè fins ara s’hi ha posat molt poc el focus. És important visibilitzar aquest tipus de violència sexual que és, sens dubte, esgarrifosa i requereixconsciència social i polítiques concretes per al seu abordatge; entre aquestes canviar la legislació. El caràcter essencial de la violència sexual en grup és la dominació i el control cap a les dones o homes considerats més ‘dèbils’ i, al seu torn, és una escenificació de força entre homes. Poc té a veure amb el sexe. Si ho mirem així ens equivoquem.

No obstant, em sembla interessant afegir una altra anàlisi aprofitant que aquest relat mediàtic actual coincideix en el temps amb l’emissió de la sèrie documental 'El caso Alcàsser' a Netflix documental 'El caso Alcàsser'; aquesta sèrie ens trasllada a un dels episodis més sòrdids dels mitjans en els últims 25 anys. Molta crítica i autocrítica s’ha fet sobre l’abordatge d’aquest cas, però em sembla especialment important el que planteja Nerea Barjola al seu llibre, a partir del cas Alcàsser, 'Microfísica sexista del poder': com els mitjans van aconseguir –a partir del’enfocament sensacionalista però sobretot patriarcal i masclista– condicionar la llibertat i la llibertat sexual de tota una generació de dones joves entre qui em compto.

Control social

Notícies relacionades

Investiguen la mort d'una dona de 29 anys a Lleó

Condemnat a 13 anys de presó un policia nacional que va intentar matar la seva exdona

Més enllà de l’esborronador del cas, tot el que va passar després va contribuir a la construcció d’un relat de pànic, indefensió i de renúncia a l’espai públic de les dones. No hi havia manera de saber darrere de qui o de què hi podia haver un perill extrem i, en qualsevol cas, la fantasia de l’obediència alscànons patriarcals de 'bona nena' semblava ser l’única salvació a un perill intangible. En conseqüència, aquest relat va operar com un element important de control social en uns anys en què semblava ja bastant consolidada la llibertat de moviments de les dones en aquest país.

En aquest punt em sembla important alertar sobre el risc d’entrar de nou en una lògica alarmista que torni a dibuixar-se com una forma de control social de les dones d’aquesta nova generació –ara les meves filles entre elles–. Estem en una època històrica on –de la mà del feminisme– estem aconseguint visibilitzar que l’espai públic també ha de ser nostre de nit i de dia, que hem de poder exercir la nostra llibertat sexual com, on i quan vulguem i que la responsabilitat sobre la violència sexual només és de qui l’exerceix. És, per tant, important visibilitzar la violència en forma de reivindicació. No obstant, és també fonamental fer atenció per no traspassar la línia que separa la denúncia de l’escenari que justifiqui una retallada de llibertats.