Una economia en suspens

L’economia mundial continua inestable. Des de la crisi financera del 2008, el creixement és molt dèbil i va molt lligat a les polítiques monetàries excepcionals protagonitzades per la Reserva Federal (Fed) i pel Banc Central Europeu (BCE). La política no ajuda a crear les condicions perquè l’economia trobi la manera de resoldre els grans reptes del moment que van des de l’excés de deute circulant, la insolvència o el baix rendiment dels dipòsits bancaris fins a la fiscalitat de les grans empreses tecnològiques, l’enfonsament de les classes mitjanes pels salaris baixos, les dificultats per mantenir els serveis públics o la robotització imminent. Per si aquestes incerteses no fossin poques, l’esbojarrada guerra comercial que Donald Trump ha obert amb la Xina o la sortida brusca de la UE que ha anunciat Boris Johnson continuen provocant sobresalts continus i creant la sensació que en qualsevol moment el creixement feble es pot trastocar en una desacceleració abrupta que ens porti a una nova recessió a escala global.

Aquest dimecres hem viscut dos episodis d’aquesta índole. La Fed va baixar finalment els tipus d’interèsi va posar fi a 11 anys d’ortodòxia monetària. Ho ha fet després de rebre la pressió insòlita de Trump en persona que busca com sigui mantenir la competitivitat de les seves exportacions i protegir el mercat interior amb un dòlar baix. Fa uns dies, l’encara president del BCE, Mario Draghi, va anunciar que pensava continuar amb els tipus d’interès baixos, preocupat per la baixa inflació de la zona euro, un tema que s’ha convertit en un fre al creixement econòmic. Tot indica que el que és excepcional, tipus d’interès pròxims a zero, es convertirà en la nova ortodòxia monetària. D’altra banda, l’economia espanyola s’ha ressentit per primera vegada en els últims mesos de la inestabilitat politica, no en termes interanuals, però sí respecte al trimestre anterior perdent dues dècimes. Les exportacions no han compensat la falta d’inversió empresarial mentre que el consum aguanta però els salaris baixos no permeten grans alegries. La dada no és alarmant però sí que ha de ser un toc d’atenció per als polítics, despreocupats de la política monetària pel paraigües europeu, però que saben perfectament que, si encara tinguéssim la pesseta, aquests mesos de Govern en funcions es pagarien molt cars.