Distensió, estabilitat i col·laboració

Com si estigués desconnectat de tota activitat política que no fos el simulacre de desobediència, el president Quim Torra es va limitar a sortir a la foto. Els protagonistes de la jornada van ser dos vells coneguts, Ada Colau i Carles Puigdemont, més un endreçat i prudentíssim Damià Calvet a la recerca d’una certa visibilitat exempta d’estridències.

En principi, la reunió tractava de Barcelona, una ciutat que necessita carregar piles com el pa que no mengen perquè l’hi neguen. La coincidència en les prioritats –seguretat, pobresa, emergència mediambiental, inversions– i la convocatòria de la Comissió Mixta entre la Generalitat i el consistori per a la tornada de vacances no són prou per dissimular l'autèntic objectiu de la reunió. Un pacte, o si ho prefereixen un inici de pacte d’estabilitat a tres bandes entre JxCat, ERC i els comuns. Pacte centrat en el canvi de cromos en les properes, respectives i prospectives votacions pressupostàries. ERC s’empassa el gripau de la pèrdua de l’alcaldia. JxCat ha deixat de ser per als comuns la reencarnació del diable postcorrupte, postconvergent i cucarell. Pocs retrets, perquè no sigui dit, i encara amb sordina. Puigdemont, mig reconvertit al masisme –l’ombra d’Artur Mas és allargada–, obre la porta a 'permetre' que Pedro Sánchez sigui investit a canvi d’una unitat independentista que ja és quasi un fet per a les dues formacions que governen Catalunya però deixa fora els del morro fort. L’ANC cada cop més sola. El procés aparcat en via morta. En comptes d’una tardor calenta per la sentència, s'ensuma distensió i col·laboració. Molts girs de guió en una sola escena, potser massa i tot.

Notícies relacionades

Torra i Colau es reuneixen aquest dimarts per abordar els problemes de Barcelona

Torra no reconeix la desinversió de la Generalitat a BCN que denuncia Colau

Entre bambolines, els socialistes es freguen les mans. Tot i que queden més o menys al marge, però no fora, de la nova centralitat que es perfila entre independentistes assenyats i 'comuns', esperen recollir-ne els fruits. ¿Quan? Més endavant. Encara no sabem si Barcelona rebrà un nou impuls ni si s’emprendran reformes en profunditat per articular d’una vegada la gran conurbació. Amb tot, sembla que el fantasma de les eleccions autonòmiques s’allunya. Tot i que el múltiple canvi de rumb es va fer explícit amb la màxima claredat, encara és aviat per afirmar que tot plegat va més enllà del somni d’una nit d’estiu. A la tardor ho comprovarem. Si hi ha doble aprovació de pressupostos, a l’Ajuntament amb els vots de la humiliada i tanmateix desacomplexada ERC i al Parlament amb el canvi de majoria independentista (JxCat, ERC, CUP) per una nova majoria sobiranista (JxCat, ERC, comuns) de mà estesa i mirada llarga, es podrà afirmar sense ombra de dubte que la reunió Torra-Colau ha obert una nova etapa.

El contrast entre Barcelona i Madrid és clamorós. Mentre a la capital del regne els quatre partits s’enroquen en les seves posicions cada cop més rígides i menys proclius al diàleg, a la ciutat i el país dels rebels irreductibles i les profundes divisions socials les destrals són enterrades i les pintures de guerra substituïdes per un set compartit de maquillatge. No és màgia. No és un joc. És política.