Anar al contingut

LA CLAU

El model AMB

JORDI COTRINA

El model AMB

Albert Sáez

El pacte del govern metropolità supera la dinàmica de blocs i sumaria dos terços del Parlament

Més d’un posaria el crit al cel al Madrid mediàtic si sabés que s’ha firmat un pacte de govern entre PSC, Esquerra Republicana, Comuns i Junts per Catalunya. Segurament ho veurien com un afront similar a l’acord que s’ha produït a Navarra. Però a la callada, les exclusions entre blocs s’han esfumat en el govern de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) amb importants competències en transport, aigua, residus i serveis supramunicipals i creixents en promoció econòmica i lluita contra l’emergència climàtica. ¿Per què un pacte així és possible? La primera raó és que és un pacte entre alcaldes que són la baula més realista i menys ideologitzada de la política institucional. Són més pròxims als ciutadans, de manera que els és més difícil de justificar que no arriben a acords perquè uns són més de WhatsApp i d’altres més de Telegram, com ha ocorregut a escala estatal. També els resulta més senzill arribar a acords perquè ho fan entre iguals, no passen pel filtre deshumanitzador dels mitjans o de les xarxes. Els alcaldes són més assenyats i arriben a acords assenyats.

La segona raó és la naturalesa de la institució en què han pactat. Els càrrecs de l’AMB són el que els politòlegs anomenen electes de segon nivell, és a dir, la composició de l’organisme depèn d’unes eleccions directes, en aquest cas les municipals. Passa el mateix amb les diputacions. En aquests nivells de govern, passa igual a la Unió Europea com acabem de veure, els partits són menys reticents als pactes antinatura, perquè són menys tàctics. Els interessa el poder en brut, sense els ornaments de la propaganda ni les tàctiques dels spin doctors. Cap alcalde pensa que perdrà les eleccions pel que voti a l’AMB, però pot guanyar-les pels serveis que li presti l’ens. Una paradoxa que ens hauria de fer pensar els electors, potser per comunicar-los algun dia als polítics que no som tan idiotes com els sembla.

Resulta, doncs, impensable que un dia el model de l’AMB es traslladi, per exemple, al Parlament de Catalunya. Sumarien 91 diputats i superarien els dos terços que exigeix la reforma estatutària. ¿S’imaginen l’ensurt que s’emportarien alguns?