Anar al contingut

EL TEXT I LA TEXTA

Súper Pepa Fernández

Súper Pepa Fernández

Juan Carlos Ortega

Durant 20 anys, cada matí del cap de setmana sortia a la ràdio una veu pura. Podria utilitzar altres qualificatius, com ara “bonica”, “amable”, “professional”, “intel·ligent”, però cap estaria a l’altura del que, per a mi, defineix la seva veu: puresa. El seu timbre evoca blancor i pau, aquell assossec que donen les nevades, i això no és habitual a la ràdio, en què els oients més experts poden endevinar parts fosques en les veus més clares. En la seva no hi ha foscor, perquè tampoc n’hi ha en ella.

El programa ‘No es un día cualquiera’ (RNE) ha acompanyat milions d’oients durant una bona part de les seves vides. Fixin-se com és la vida; fa dues setmanes els escrivia sobre la pena que em donava l’excés d’informació política en la ràdio. Doncs bé, ella va ser capaç de regalar cinc hores diàries durant dues dècades sense esmentar per a res les crisis de Govern, ni els pactes, ni les retallades ni la corrupció. Això hauria sigut el més fàcil i ella mai ho hauria fet. Li ha agradat complicar-se la vida per simplificar-nos-la a nosaltres, els oients.

Ha tingut col·laboradors d’una altura professional marejadora: José María Íñigo i Antonio Fraguas, Forges, sempre estaran al nostre cor. La seva mort va partir en dos l’ànim del programa, però no es va notar, perquè Fernández és capaç de transmetre alegria fins i tot en els moments més tristos.

Cada dissabte i diumenge escoltem l’immens Andrés Aberasturi, un individu a qui encara no se li ha donat el premi Ondas que mereix. Però sé que el tindrà.

José María Íñigo 
i Forges, dos dels
seus molts
cal·laboradors, 
estaran sempre 
als nostres 
cors

I José Ramón Pardo i Emilio del Río, i tants altres que no vull esmentar per a –com diu el tòpic– no deixar-me’n cap. Tots ells. ELLS, amb majúscula en totes les lletres. Els millors. 

Pepa Fernández abandona el programa per emprendre un repte professional magnífic. Continuarà estant amb nosaltres, els seus oients, i ho farà cada dia, però l’alegria diària no ens farà oblidar la pena de no escoltar-la els dissabtes i diumenges, perquè ella era la veu del cap de setmana i ho continuarà sent per a molts de nosaltres.

Ha fet un programa meravellós, una obra mestra de la ràdio que serà estudiada en el futur pels alumnes de periodisme. I l’ha fet amb bondat, amb dolçor, amb empatia, posant-se al lloc del que estava escoltant. Ha entrevistat com ningú ho ha fet i ho continuarà fent, perquè és el diamant de la ràdio i els diamants, com també diu el tòpic, són per sempre.

Vull dedicar aquest article als dos homes que he esmentat uns quants paràgrafs més amunt: Íñigo i Forges, els dos millors en les seves especialitats, que em van ensenyar que ser bo contagia tots els àmbits, que quan un és bon professional també és bona persona. I això, és clar, també pot aplicar-se a Fernández, la puresa bona.

Molta sort, estrella de la ràdio. La tindràs. I, si tu la tens, nosaltres, que t’escoltarem, també la tindrem. No ets, ni ho seràs mai, una professional qualsevol.