Por d'opinar

Avui els articulistes d’aquest suplement escrivim sobre el 8-M. Em costa molt fer-ho i no sé gaire bé què dir. I no perquè no se m’acudeixin coses, sinó perquè tinc una por tremenda que m’interpretin malament i acabin acusant-me de qualsevol cosa. Sí, ja sé que hauria de ser més valent i opinar sense temor, però soc humà i tinc alguns dels imperdonables defectes que acompanyen aquesta condició.

I aquest és l’afer del que voldria parlar-los, del recel que tenim alguns a donar la nostra opinió sincera sobre aquesta complicadíssima qüestió.

Abans de la meva reflexió, dir-los que la meva por no és irracional. Els asseguro que està basat en experiències professionals. Em dedico a l’humor des de fa molts anys i només en dues ocasions m’han demanat que una peça no fos emesa. Eren bromes en les quals tractava amb el màxim respecte a les dones. El mateix respecte, no més, amb què tracto els homes o els nens. Els que coneixen el meu humor saben que soc obsessivament curós i que abans de ferir a ningú em deixaria atropellar per un camió carregat amb bigues d’acer. 

En els dos casos, el tema de la peça estava relacionat amb el feminisme. Els asseguro que no eren en absolut feridores i que les meves amigues, la meva nòvia i les dones de la meva família van riure amb les dues bromes, però no van pensar el mateix als mitjans en què aquestes peces havien de difondre’s. No culpo els responsables que em van demanar que guardés en un calaix les meves ocurrències. El mitjà era seu i hi tenien perfecte dret. Mai els vaig assenyalar ni vaig dir-ne res en públic, i tot i que ara ho estigui comentant, mai diré els seus noms ni les seves empreses, perquè, insisteixo, estaven en el seu absolut dret.

Aquests dos únics tocs d’atenció en tota la meva carrera m’han vacunat i han provocat que aquesta por d’opinar sobre aquest assumpte s’hagi accentuat en mi fins al punt de paralitzar-me.

Podria pensar-se que això és només cosa meva, que hi dono moltes voltes i que soc un tonto exagerat, però puc assegurar-los que, després de conversar amb molts companys de feina, la majoria m’ha confessat que els passa una cosa bastant similar. Per evitar problemes, m’asseguren els meus col·legues, prefereixen agafar el discurs majoritari i seguir el corrent.

¿Per què ens passa això? Seria molt fàcil atribuir-ho només a la nostra covardia o a l’humà desig de quedar sempre bé a tot arreu. Crec, de veritat, que el problema està en la tensió exagerada i la utilització d’aquesta qüestió pels polítics, que gairebé sempre acaben fastiguejant-ho tot.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Tant de bo algun dia les coses siguin més normals. Desitjo que arribi aviat el moment en què puguem expressar-nos sobre aquesta qüestió sense ser assenyalats, perquè això significarà que les coses realment han millorat.

Però, sí, la culpa també és nostra. La dels que no ens atrevim a opinar, els que, com jo avui, fem marrada i només traiem una mica la poteta. Bon 8-M a tothom.