Em va agradar, ho sento

2
Es llegeix en minuts
Em va agradar, ho sento

Em va agradar el discurs del Rei. Demano perdó per dir-ho. Sé que escriure una cosa així provocarà que perdi alguns amics a les xarxes socials però, tal com estan les coses al món, els asseguro que això és un desastre menor. De fet, serà una absoluta benedicció.

Em va agradar aquest discurs de Felip VI no tant pel que va dir, que també, sinó pel que no va dir. El cert és que no me n’havia adonat, fins que el meu bon amic gallec Javier Maroto (que no s’ha de confondre amb el polític) m’ho va fer notar en un missatge de Whatsapp.

I és cert. El discurs del monarca cal jutjar-lo pel que no va dir, pel que afortunadament ens va estalviar a tots que escoltéssim.

Comparem les seves paraules amb les que, durant aquests dies, hem escoltat dels polítics. Aquests aprofitaven sempre el micròfon i la càmera de televisió per, de forma camuflada, llançar les seves consignes i misèries sense que gairebé es notessin. Això en el millor dels casos, perquè n’hi va haver alguns que pretenien que es notés i certament ho van aconseguir.

«Molts polítics semblen estar
més preocupat
per la desaparició
de la Corona que
per l’eliminació
del coronavirus»

El Rei va parlar per a tothom i això és el que va provocar que, per a uns quants, el seu discurs semblés buit. Els polítics ens han acostumat als discursos plens, farcits del pitjor de tots nosaltres, carregadíssims fins a dalt de mala llet. Per això, un missatge blanc com el del Rei sembla, en contrast, insuls per a més d’un.

No entenc la cassolada quan altres discursos sí que l’han merescut aquests dies.

Molts polítics, com també em va fer veure el meu amic Javier, semblen estar més preocupats per la desaparició de la Corona que per l’eliminació del coronavirus.

L’energia d’aquestes cassolades, la suma de tots els cops amb paelles, podríem dedicar-la a carregar-nos el virus i no tant a tapar unes paraules benintencionades pronunciades per un Rei que està tan perdut i espantat com tots nosaltres.

Recordo quan era arriscat criticar el Rei. Abans de fer-ho, la gent deia: «No, millor no ho faig per no ficar-me en embolics». Avui la cosa ha canviat i la frase queda així: «No, millor no l’elogio per no ficar-me en embolics».

Sé que aquest article em ficarà immediatament en un d’aquests embolics monstruosos. Seré per a molts un menyspreable insolidari, un fatxa, un «estómac agraït», o qualsevol dels tòpics als quals, per desgràcia, ja ens anem acostumant. Però, com els deia fa un moment, m’importa realment poc.

Notícies relacionades

Em va agradar el discurs del Rei, sí, i vaig poder escoltar-lo sencer, malgrat el soroll de fons d’alguns dels meus veïns.

Espero amb impaciència sentir també les seves cassoles quan Quim Torra torni a dir les barbaritats amb què aquests dies agita els seus amics. Però no ho faran. I jo tampoc, creguin-me, perquè per sort tinc coses meravelloses a què dedicar els meus dies.