Coalició delimitada... o frustració

Encara bo que el poc apreciat FMI acaba de pujar la previsió de creixement d’Espanya, perquè el debat d’investidura ens ha deixat molt mal gust de boca.

Al Congrés hem vist tres coses. Una, que la dreta, guardant les formesPablo Casado i amb demagògiaAlbert Rivera, es nega a una abstenció que donaria aPedro Sánchez la possibilitat de governar sense majoria, però sense estar lligat a Podem. La dreta, sense fer cas de l’immediat, prefereix que Sánchez governi amb Podem, apostant que les coses aniran malament i així poder tornar aviat a la Moncloa. És una opció que part del món econòmic –que ha d’invertir i jugar-se el seu capital, o el seu crèdit– veu amb preocupació.

Dos, que Podem fa condició sine qua non per a la investidura d’un govern de coalició en tota regla. Rebutja així el que altres partits d’esquerra practiquen a Portugal o Dinamarca: pactes des de fora del Govern –sabent que no poden posar en pràctica el seu programa– per aplicar polítiques socialdemòcrates. Millor l’esquerra tova que la dreta.

Tres, que un govern de coalició PSOE-Podem és molt difícil perquè no hi ha un programa comú. En el debat (intervenció de Jaume Asens) es va veure queles diferències sobre Catalunya són massa fortes.Un nou Estatut, amb un obligat referèndum d’aprovació –i la no-exclusió d’un altre 155 «si ho tornen a fer»– està molt lluny del referèndum d’autodeterminació.I el programa social de Sánchez es basa en la seva compatibilitat amb les polítiques europees mentre que Iglesias creu que tot es pot posar a la pràctica amb independència de la conjuntura i del que passi a França i Alemanya. Com si la moneda única –l’euro– fos una simple formalitat. Podem vol actuar com si l’‘experiència Tsipras’ no hagués existit i una altra crisi fos impensable.

PER AIXÒ diu que vol estar dins el Govern per garantir que es fa política social. Proclama que sospita de Sánchez. I Sánchez no es refia d’Iglesias. Quan el 1981 a França Mitterrand va formar un Govern amb els comunistes ho va fer després d’haver negociat un programa comú i haver guanyat –amb aquest programa– les eleccions presidencials. No té res a veure amb el que passa avui a Espanya.  

I no obstant seria possible –potser no probable– que la investidura acabi sortint amb una coalició delimitada. En primer lloc, perquè la prioritat és tenir Govern. Portem molt temps d’inestabilitat i tant la crisi catalana com les mesures pressupostàries i socials no es poden anar ajornant. Ajornar-ho tot fins al setembre en un clima més degradat, o a noves eleccions al novembre, no és l’aconsellable. A més, l’esperança de molts espanyols, no únicament d’esquerres, en un govern progressista no s’hauria de frustrar per la incapacitat de pacte.

QuanRufián (el nou) va dir que el PSOE a Espanya, ERC a Catalunya i el PNB a Euskadi havien guanyat amb banderes de diàleg deia part de la veritat, tot i que no tota la veritat. I aquesta escletxa de «volem entendre’ns» no s’ha de sobrevalorar, però tampoc ignorar.

D’altra banda, el perill d’una coalició sense programa comú i amb molta falta de sintonia –res a veure amb la gran coalició alemanya en què el pacte se sobreposa a les diferències, les desavinences i fins i tot l’infortuni electoral– és menys greu des que Pablo Iglesias va renunciar a la vicepresidència. Un Govern bicèfal, amb dos presidents paral·lels, era inassumible. Mai un govern pot ser la suma de dos governs.

Una coalició amb poca sintonia, però delimitada, és una altra cosa. I a Pedro Sánchez li convé –tant dins com fora d’Espanya– ser investit, no consumir-se sense poder prendre decisions fins al setembre o el novembre. Per això una coalició delimitada no seria el millor final del que hem patit aquests dies, però potser si el menys inconvenient.

Notícies relacionades

Iglesias no trepitjarà la investidura

Les Espanyes possibles

Però la coalició delimitada exigeix que Pablo Iglesias admeti que Podem seria el soci menor (sense ser moralment el principal), que sense programa comú la coalició plena és impossible i queles grans línies polítiques les marca el Consell de Ministres, no els ministres, per molt progressistes que siguin.Finalment, Iglesias ha de recordar el seu error del 2016 i no trencar l’anhel de la majoria dels electors de centre i d’esquerres d’un govern que obri camins.

És cert, una coalició delimitada no ho tindria gens fàcil i podria fracassar, però seria millor intentar-ho que admetre, d’entrada, que no hi pot haver Govern i frustrar els més de 26 milions d’espanyols (el 71,7%) que el 28-A van anar a les urnes.