El 'brexit', a les pitjors mans

La folgada victòria de Boris Johnson en l’elecció del substitut de Theresa May al capdavant del Govern britànic i del Partit Conservador no és menys preocupant per esperada. La consagració del polític de qui mai se sap què s’ha d’esperar posa el ‘brexit’ a les pitjors mans perquè es consumi sense costos irreparables, accentua la crisi de la família ‘tory’, dividida entre els ‘brexiters’ radicals i els qui creuen que només és possible sortir de la Unió Europea si hi ha pacte, i alarma la City, que tem una caiguda sense fre de les exportacions a l’altre costat del Canal –el 12,5% del PIB– i el debilitament de la lliura, entre altres mals.

A diferència del seu adversari Jeremy Hunt, aferrat al realisme i al càlcul de riscos, Johnson és conegut pel seu menyspreu per la veritat i per un egocentrisme sense límits, una barreja que es va revelar extraordinàriament eficaç a la campanya del referèndum del 2016, que potser serveix per frenar la competència de l’euròfob Nigel Farage, però que és sens dubte insuficient per tenir esperances que el pròxim Govern britànic estarà en condicions de sortir de la UE el 31 d’octubre amb el recolzament d’un acord amb Brussel·les. La sèrie de dimissions de membres del Gabinet sortint abans de la seva dissolució per dissentir de Johnson obliga a esperar el pitjor, tot i que el nou ‘premier’ haurà de batallar amb un Parlament molt hostil que se sembla l’últim bastió per aconseguir que el ‘brexit’ sigui pactat i es limiti així l’informe de danys associats al divorci.