L'estiu

A l’estiu m’agrada pujar en un avió i anar a llocs que no he anat mai. No és necessari que siguin ciutats gaire grans, ni fa falta ser-hi molt temps, amb una mica de sol i ombra i uns dies per tenir la sensació d’haver canviat de món, en tinc prou. Persegueixo la idea d’anar a llocs on pugui conèixer persones que quan sentin sofriment el comparteixin. Com un bosc, ben confós, molt divers, on tothom tingui la confiança per ser com és i explicar-s’ho, siguis nou o vell.

Existeixen aquests llocs i aquestes persones. Són espais amb compromís entre persones, mai entre empreses i persones. Un camp de blat, un llimoner amb una sola llimona o restes d’un poble medieval. És igual mentre hi hagi la curiositat que em porti a això, sigui gastronòmica, artística o històrica. Busco. I cada estiu trobo coses molt interessants. Em perdo amb músics de carrer, tasto plats cars, compro llibres llargs i visito tot el que les guies o amics em recomanen.

Aquest viatge, que sol començar amb retards de l’avió, és de tot el que em passa a l’estiu el que em salva de l’hivern. Em porta a situacions extremes de passió i de sentit comú. És una melodia que des de Sant Joan em crema la vista. És un groc pàl·lid que il·lumina els records dels estius amb els avis, un vermell dels tomàquets amb gust de tomàquet i un verd, de primeres vegades, quan anar amb bicicleta només era possible amb quatre rodes. Aquesta barreja entre expressió i introspecció és aquella que em fa suportar amb alegria el drama de passar per un aeroport a l’estiu. Un record del futur. En definitiva, el viatge ho compensa tot perquè és una recerca agraïda, la que busca una humanitat més humana.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El poeta persa Sa'di de Shiraz deia que som fills del sofriment i que el sofriment som nosaltres. Els viatges d’estiu són per a mi una manera de recordar-m’ho apassionadament. Ho penso durant el viatge de tornada, la millor part de qualsevol aventura. Cert, clar i breu: sempre torna. És l’estiu.