Anar al contingut

La política exterior europea

Europa: balanç negatiu al Pròxim Orient

Angel Navarrete

Europa: balanç negatiu al Pròxim Orient

Anwar Zibaoui

La UE s'ha d'implicar en les relacions amb el món àrab, ja que el seu futur està estretament relacionat amb la capacitat de desenvolupament de la regió

Ara que es constituirà una nova Comissió Europea és hora de fer balanç de l’actuació exterior dels últims anys i especialment al Pròxim Orient. Europa està paralitzada. La política exterior de Donald Trump amb el seu enfocament populista augmenta les dificultats i les crisis al món. Davant d’aquesta realitat, els líders europeus han de prendre mesures per assolir solucions concretes a qualsevol dels conflictes al Pròxim Orient. És urgent, perquè s’ha demostrat que impacten a Europa, com amb l’auge dels moviments extremistes.

Les relacions internacionals s’estan tornant caòtiques i impredictibles, plenes d’incertesa i al Pròxim Orient n’hi ha molts exemples. Palestina veu el seu territori reduït cada any. Síria està dividida en diverses faccions. El Líban aparentment s’ha rendit al seu destí. Líbia ha entrat en una nova fase de guerra civil. Algèria el Sudan estan pendents de la revolta del seu poble i les respostes de l’estament militar. L’Iraq encara està sagnant, mentre Jordània es manté difícilment a la superfície. I el rescat de l’acord nuclear amb l’Iran es va esfondrant i Turquia navegant entre Rússia i els EUA.

Mentrestant, Europa està debilitada, i és incapaç d’omplir el buit deixat pels EUA. Esgotada per les seves divisions internes i les crisis, conflictes de refugiats o d’identitats. Disputes que afavoreixen especialment Rússia, que reforça el seu estatus polític, i la Xina, que està mirant de reemplaçar econòmicament els EUA i Europa al món.

Al Pròxim Orient, Putin és el beneficiari més gran de la debilitat d’Europa, possiblement amb la complicitat de l’amic americà Trump. I en el pla econòmic, la Xina es consolida com el primer soci comercial al Pròxim Orient i l’Àfrica en detriment de la Unió Europea (UE).

De fet, la UE és el segon soci econòmic dels països àrabs. No obstant, el comerç entre les dues parts, si bé és important i dens, es manté per sota de les expectatives. A més, aquests intercanvis es caracteritzen per la seva asimetria: la taxa d’importacions àrabs de la UE representa el 27% del volum global, mentre que les exportacions àrabs a Europa és de l’11%.

L’estabilitat i la seguretat estan amenaçades per comportaments i polítiques mal planejades que generen més desigualtats i desafiaments perillosos.

Configurar aliances

És responsabilitat d’Europa ajudar els seus veïns a aconseguir el desenvolupament econòmic, científic i tecnològic necessari per reduir les disparitats econòmiques i socials i promoure una renovació del món àrab. Per això, és precís iniciar projectes de desenvolupament concrets per mobilitzar les inversions i les persones i establir equilibris productius que responguin a les preocupacions comunes de seguretat, econòmiques i socials.

Configurar futures aliances per crear un entorn que afavoreixi la convivència i la cooperació entre els pobles de les dues regions. Aquesta acció permetria la integració de les generacions emergents i l’arrelament dels valors de tolerància i acceptació de l’altre, més enllà dels estereotips trillats, lluny de qualsevol forma d’exclusió i rebuig que engendri irreparablement una lògica de confrontació i antagonisme.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

És possible construir una relació sana entre el món àrab i Europa, allunyada de prejudicis, amb una gestió comuna dels problemes comuns, la immigració, el terrorisme, el canvi climàtic, la demografia, la urbanització, la corrupció i la democràcia.  És possible un enfocament global i integrat i una responsabilitat compartida. Tenim el mateix objectiu: el desenvolupament comú. La UE s’hi ha d’implicar, ja que el seu futur està estretament relacionat amb la capacitat de desenvolupament de la regió.

Hi ha opcions i recursos, la tasca és difícil, hi ha molts desafiaments, però també mecanismes i estructures com El diàleg 5 + 5 o  la Unió pel Mediterrani o la Unió del Magrib Àrab que es poden dinamitzar per assentar la cooperació euroàrab. L’esforç humanitari europeu s’ha de transformar en una campanya diplomàtica per restablir la pau i l’estabilitat en alguns països de la regió. Altrament, Europa no hauria complert les seves obligacions morals històriques.

L’equilibri geopolític global està canviant, i Europa, en lloc de mirar cap a dintre, ha de forjar la seva pròpia visió estratègica sobre el nou ordre global, una visió unificada cap als EUA i la Xina i cap als seus veïns al Pròxim Orient. El futur serà de tots, o no serà.