Blancs, protestants, anglòfons... i homes

Segur que Donald Trump no va ser conscient d’això, i si ho va ser probablement tant li fa, però quan el president dels Estats Units va enviar de tornada al seu país la congressista Rashida Tlaibl’estava enviant a un país que no existeix com a tal, perquè al seu lloc s’erigeix l’Estat d’Israel, potència ocupant de les localitats palestines (Beit Hanina, barri de Jerusalem, i Beit Ur El Foka, un llogarret a prop de Ramal·lah), d’on són originaris els pares de la congressista per Michigan. Una mena de dret al retornal qual, per llei, els palestins no tenen dret en aquest Israel que bateja assentaments amb el nom del president nord-americà.

Però Trump no és un home d’exquisitats. Tlaib i les seves companyes d’esquadró a qui va negar la seva identitat nord-americana (Alexandria Ocasio-Cortez, Ayanna Pressley i Ilhan Omar) ho tenen tot per patir el menyspreu del president. Són dones. No són blanques. Són d’esquerres sense complexos. Dues d’elles són musulmanes. Una altra és llatina, i una altra, negra. I, com Trump, saben com utilitzar les xarxes i atreure l’atenció dels mitjans. Al narcisista Trump poques coses l’irriten més que perdre focus.

Immigrants, sí. Però blancs

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Hi ha una lliçó òbvia de la polèmica: el racisme del president. El nacionalisme a l’europea és un cos estrany en l’ecosistema polític nord-americà, un país d’emigrants amb un elevat sentiment patriòtic. Però això, nacionalisme, és el que comporta l’Amèrica, primer de Trump. Tot nacionalisme identifica de partida un ells i un nosaltres, qui forma part del col·lectiu, la nació, i qui no. Per a Trump, per als seus amics de la Fox, per a molts nord-americans, el nosaltres és blanc, protestant i anglòfon.  Per això hi va haver tant deliri amb la partida de naixement de Barack Obama. Per això vam sentir el «tornin al seu país» a les congressistes proferit pel fill i net d’immigrants escocesos i alemanys. Immigrants, sí. Però blancs.

Més enllà de la constatació del concepte del país del president, convé no oblidar la principal lliçó d’aquests anys de trumpisme: no menysprear Trump. La diatriba amb l’esquadró arriba en el moment en què el Partit Demòcrata es disposa a dilucidar en uns mesos una pregunta clau: ¿Quina és la millor manera de derrotar Trump? ¿Un gir a l’esquerra o una altra Hillary Clinton? ¿Quina ànima s’imposarà en el Partit Demòcrata, la de Bernie Sanders o la de Joe Biden? De la decisió que sorgeixi de les primàries dependrà en gran manera la reelecció de Trump. Amb la seva diatriba, Trump marca el terreny de joc: el Partit Demòcrata és com l’esquadró, radical, comunista, antiisraelià i antiamericà. És l’enemic intern. Perquè els votants que li poden donar la reelecció, pobres o rics, estudiants de l’Ivy League o obrers a l’atur de Detroit, són primer de tot blancs, protestants i anglòfons. I, molts d’ells, homes. A la seva por, inseguretats i baixos instints apel·la Trump.