Anar al contingut

El tauler polític català

La CUP, un partit cada vegada més sistèmic

La CUP, un partit cada vegada més sistèmic

Astrid Barrio

Els retrocessos electorals han obert una reflexió que l'allunya dels seus orígens als anticapitalistes

Fins fa molt poc el sistema de partits polítics català es caracteritzava per la moderació ideològica i per una competència de tipus centrípet. La irrupció de la CUP al Parlament en 2012 va ser el primer símptoma del canvi que s’acostava. Era el partit amb posició ideològica en els extrems, tant en l’eix ideològic com en l’eix nacional, que permetia qualificar-lo com a antisistema. Però també ho era per l’elevada distància ideològica existent entre ell i la resta, que és el criteri clàssic establert per Giovanni Sartori per a considerar un partit com a tal.  Un partit la presència parlamentària del qual, a més, donava compte de l’increment de la polarització ideològica a Catalunya i que la competència estava deixant de ser centrípeta per ser cada vegada més centrífuga.

Però la CUP no només diferia de la resta de partits per raons ideològiques, sinó que també presentava moltes singularitats de naturalesa organitzativa, de les quals destaca un funcionament de tipus assembleari que fa recaure sobre el conjunt dels membres la presa de decisions fonamentals, com per exemple, la posició en els debats d’investidura ,així com un rigorós mecanisme de limitació de mandats que, tenint en compte l’escassa durada de la legislatura a Catalunya en els últims anys, li ha suposat un notable malbaratament de lideratges.

No obstant això, des d’un punt de vista relacional, la CUP aviat va deixar de ser un partit antisistema, arribant a cooperar amb el partit de govern amb l’excusa ideològica del procés sobiranista. Només recordar al respecte la sonada abraçada entre Artur Mas i el llavors diputat anticapitalista David Fernàndez amb motiu del 9-N, encara que això no evités que poc després els seus successors decidissin enviar el líder de CiU a la paperera de la història.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Com a bon partit antisistema, la CUP va participar en el procés sobiranista amb la perspectiva de destruir fins al punt, com és propi d’aquest tipus de partits, de fer col·lapsar el sistema polític català.  No en va el compromís de celebrar un referèndum d’autodeterminació, pactat o unilateral, el famós ‘referèndum o referèndum’ va ser assumit per Carles Puigdemont per atreure’s el suport dels anticapitalistes en la qüestió de confiança a la qual es va sotmetre després del rebuig als pressupostos.

Però el seu comportament no sembla haver estat premiat a les urnes, va retrocedir en les eleccions del 21-D i en les eleccions municipals. D'aquí l’obertura d’un procés de reflexió que l’ha portat a reconèixer que la república catalana no existeix, a renunciar a la tàctica del bloqueig parlamentari i plantejar-se la seva entrada en l’Executiu i a suavitzar la limitació de mandats permetent-ne fins a dos de consecutius, és a dir, a apostar per un comportament cada vegada menys antisistema tant des del punt de vista ideològic, organitzatiu com relacional. Res d’això ha de sorprendre perquè al cap i a la fi, tots els partits, sistèmics o no, el que volen és sobreviure.