Diputació de Barcelona: poques idees i moltes cadires

No deixa de resultar incomprensible que una institució com les diputacions, especialment la de Barcelona, destinades per tots els partits a la desaparició des de les primeres eleccions municipals, s’estigui convertint en l’aparador més escandalós de les desavinences entre ERC i JxCat.

No era cap secret que l’independentisme portava temps dividit i que les legítimes aspiracions dels seus dos grans partits per fer-se amb l’hegemonia no només no afeblien les diferències, sinó que les incrementaven i les feien més evidents per a tothom.

Des de la desaparició de CiU i la confusió de sigles que tracten de mantenir l’herència pujolista amb èxit decreixent, ERC ha assolit la primacia entre els votants de les darreres conteses electorals, amb l’excepció de la candidatura europea. Aquest canvi en el lideratge ha provocat una allau de conseqüències que no s’acabaran de veure fins després de la sentència del procés i de les eleccions autonòmiques que s’hauran de convocar.

Notable galimaties

Entre aquestes conseqüències podríem destacar la impossibilitat, forçada per ERC, de presentar llistes conjuntes en totes les eleccions, l’adopció de decisions diferents en matèries legislatives dins del Govern de la Generalitat o en pactes per a la investidura de Pedro Sánchez, la signatura d’acords de govern en municipis o en diputacions amb socialistes i comuns deixant a l'oposició bé a ERC bé a JxCat al marge de quina fos la força més votada. En resum, un notable galimaties de difícil seguiment per part de la ciutadania i que els protagonistes d'ambdues formacions no han dubtat a qualificar com el punt més baix de la seva relació. Tampoc les entitats socials que recolzen la independència, Òmnium i l’ANC, estan en el seu millor moment de compenetració.

La disputa per la presidència de la Diputació de Barcelona ha fet saltar totes les alarmes i evidencia que, lluny de donar compliment a propostes electorals i al propi Estatut de Catalunya, els partits guanyadors, o amb un nombre suficient de diputats per ser imprescindibles, aspiren a presidir la institució, a formar part del seu govern i a gaudir dels recursos econòmics i de personal que la Diputació assigna als seus organismes rectors, així com a distribuir els seus pressupostos en funció de les afinitats partidistes.

Cadires i diners

Notícies relacionades

JxCat i ERC «toquen fons» a l'espera de la sentència

JxCat consuma el pacte amb el PSC per fer Núria Marín presidenta de la Diputació de BCN

PSC i ERC han empatat a 16 regidors, amb més vots el primer; JxCat en té set, i els comuns, cinc; Cs suma quatre diputats; el PP, dos, i la formació nova de Terrassa, un. La majoria absoluta implica 26 diputats. L’acord actual entre el PSC i JxCat dona la presidència a Núria Marín, del PSC; en segona volta, ja que els comuns voldrien, de nou, un govern d’esquerres tripartit i no pensen donar suport a JxCat.

Els retrets d’ERC a JxCat per no pactar un govern independentista exposen amb cruesa la divisió i l’enfrontament, que no sembla tenir solució malgrat les ofertes de darrera hora que encara emboliquen més la troca. No es tracta d’idees ni de continguts. La polèmica obeeix a cadires i diners. ¡Quina vergonya!