09 jul 2020

Anar al contingut

Dues mirades

Perdre i Pinot

Manuel Bruque

Perdre i Pinot

Josep Maria Fonalleras

El ciclista francès Thibaut Pinot és el meu ídol des que va declarar que no vol guanyar el Tour per no convertir-se en un mite i veure's obligat a canviar de vida

Per situar els antecedents, s’han de tenir clares tres coses. Primera: no hi ha país al món que adori tant el ciclisme com França. Segona: el Tour, que aquests dies es corre per tot l’hexàgon (amb les primeres etapes a Bèlgica, per celebrar que el ‘caníbal’ Merckx fa 50 anys que va guanyar per primer cop), és una autèntica festa nacional que té, com tots els esdeveniments simbòlics, els seus herois. A França: Bobet, Anquetil, Pingeon, Thévenet, Fignon. I Bernard Hinault, que va guanyar el Tour el 1985. Tercera: des d’aleshores, cap més francès ho ha aconseguit. 34 anys de sequera patriòtica, amb petites alegries menors com ara algun premi de la muntanya.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Thibaut Pinot és un excel·lent ciclista. Francès, és clar. Un dels favorits. I declara a ‘L’Équipe’: “El Tour no és una obsessió; m’agrada la meva vida, és la que havia somiat. I si guanyo, la perdré. El francès que el guanyi serà un mite i jo no tinc ganes de ser-ho”. Feia temps que no llegia unes paraules tan allunyades dels fastos, tan contràries a la glòria dels escollits. A partir d’ara, Pinot és el meu ídol. M’estaré tot el mes de juliol ajagut al sofà desitjant que guanyi alguna etapa. I que perdi el Tour, naturalment.