Anar al contingut

Baròmetre municipal

Seguretat i vivenda són les ferides de Barcelona

Seguretat i vivenda són les ferides de Barcelona

Joan Tapia

Qüestions com la inseguretat, l'accés a la vivenda i l'encaix Catalunya-Espanya continuen preocupant els ciutadans

El pacte municipal entre Ada Colau i el PSC s’ha concretat aquest migdia. És, doncs, obligat repassar els problemes que més preocupen els barcelonins, i l’últim baròmetre municipal (el postelectoral) ens dona pistes interessants.

El problema que avui preocupa més és el de la inseguretat (al 27,4% dels enquestats) i el percentatge s’ha multiplicat per, ni més ni menys, que vuit vegades des que Colau va arribar a l’alcaldia el 2015. L’assumpte s’ha aguditzat l’últim any, i no tota la responsabilitat pot ser atribuïda al govern municipal. El dèficit de mossos (pel conflicte amb la Generalitat i la limitació del nombre de policies autonòmics) existeix, així com la inadequació de les lleis respecte als robatoris i els petits furts. Però no hi ha dubte que Colau i Collboni hauran de fer parar atenció a aquest front en el qual les protestes de ciutadans i comerciants pels manters  també contribueixen a la insatisfacció.

Per contra, el problema que més s’ha reduït és l’atur. El juny del 2015 el citava el 31,9% dels enquestats i ara només ho fa el 3,4%, set vegades menys. És una bona dada que demostra (junt amb les estadístiques) que la resposta espanyola i europea a la crisi –fonamentada en la política monetària del BCE– ha funcionat millor del que es diu. L’economia és millor que el 2015.

L’accés a la vivenda

Però que l’economia tiri endavant i hi hagi més ocupació no significa que estiguem en el millor dels mons, ja que estan sorgint noves dificultats i desigualtats. L’accés a la vivenda és el segon problema dels barcelonins, ja que el cita el 14%.  Però el més rellevant és que és el problema que més ha crescut des del 2015: el percentatge que el cita s’ha multiplicat per 23 (més que el 8 de la inseguretat). ¿Hi ha algun culpable? La realitat és que les ciutats que van bé (Barcelona ho és) tenen la creu del fort augment dels preus de la vivenda. Per això es discuteix, no només a Barcelona, sinó també a París i Berlín, sobre el control dels lloguers. Però l’única solució –no operativa a curt termini– és la construcció d’un parc de vivendes públiques que contrapesi i limiti l’alça de les privades. I en això tots els ajuntaments espanyols –que han preferit projectes més llaminers i menys costosos– ho han fet pitjor que els europeus. El tema ha d’estar, doncs, a l’agenda, però amb menys demagògia i més serietat.

Altres qüestions són l’encaix de Catalunya a Espanya, citat pel 8,9%, i el percentatge del qual s’ha multiplicat per 3,7, i el turisme, que és citat pel 7,2% i s’ha multiplicat per 1,35.

Finalment, la contaminació i el medi ambient preocupen encara només el 3,5% dels enquestats, menys que la circulació i la neteja. Però el significatiu és que aquest percentatge s’ha multiplicat per 3,9 en els últims cinc anys (una mica més que els que es refereixen al procés i la relació amb Espanya). L’ajuntament no pot deixar de parar una gran atenció a la contaminació que castiga la vida diària dels barcelonins i la imatge d’una ciutat que vol ser capdavantera.