'Ad multos annos'

Anem a pams. Una llengua – la llengua que entenem com a tal, la que estudiem i analitzem, la que té normes i estàndards, la que identifica una comunitat de parlants – no és sinó, en origen, una acumulació d’idiolectes individuals que desemboquen en una construcció intel·lectual. Cadascú de nosaltres descobreix la llengua pròpia per osmosi, per intuïció, per transmissió, i en produeix una de particular que va lligada al conjunt, perquè ens puguem entendre, i que alhora és el producte històric d’una recol·lecció de parles íntimes que es codifiquen gràcies a l’acadèmia i a la literatura.

Dit això, Rosalía. La primera cosa que em passa pel cap és que jo, que soc catalanoparlant, amb prou feines sé desxifrar que la cantant canta en català. El “trap”, que trobo molt divertit, mai no sé distingir en quina llengua està pensat. La segona, que no hi ha res que m’enervi més que algú digui “felicitats” quan hauria de dir “per molts anys”. La tercera, que n’hi ha que s'han posat molt nerviosos sense necessitat. La quarta, que ens agrada molt discutir. I la cinquena, que cadascú faci el que vulgui, tu. Com escriu el poeta Lluís Calvo: “Cap tibantor. L’academicisme és un rigorisme”.