31 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

La ruptura dels blocs

Guillem Roset

La ruptura dels blocs

José A. Sorolla

Si l'acord PSC-Junts esclatés abans de dijous, quan es constitueix la Diputació, la política catalana perdria encara més l'escassa serietat que li queda.

La llarga lluita entre els dos principals partits independentistes per aconseguir, ja que no la independència, almenys l’hegemonia viu un nou capítol a propòsit del pacte firmat divendres entre el PSC i Junts per Catalunya (JxCat) per governar la Diputació de Barcelona. És una batalla més, però aquesta és molt més important perquè la Diputació és la tercera institució catalana en volum de pressupost (gairebé mil milions, després dels 30.000 del Govern i els 2.500 de l’Ajuntament de Barcelona). Com diu el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, “això no va de cadires”, però un s’afanya a afegir: “Va de milions”. En lloc d’això, afirma que va de tenir “la tercera institució del país alineada amb l’estratègia independentista”.

ERC ha respost al pacte PSC-Junts amb un enuig monumental. Tant com el que els republicans van exhibir al consumar-se la reelecció d’Ada Colau amb el recolzament socialista i dels tres regidors de Manuel Valls. Però llavors ERC va assegurar que l’enuig es devia que el manteniment de la política de blocs impedia l’elecció del candidat més votat, Ernest Maragall, mentre que ara reivindica la política de blocs –l’alineació amb l’estratègia independentista– per evitar que el partit més votat, el PSC, encapçali la Diputació, la qual cosa farà, si no fracassa el pacte amb JxCat, precisament trencant la política de blocs.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Si l’acord PSC-Junts esclatés abans de dijous, quan es constitueix la Diputació, la política catalana perdria encara més l’escassa serietat que li queda. Perquè hi hagi ruptura, ERC ha arribat a oferir a JxCat la presidència de la institució, però els postconvergents demanen la reversió de tots els acords municipals en els quals tant uns com d’altres van pactar amb els “partits del 155”, sobretot amb el PSC. Per aquests pactes, Junts ha perdut 27 alcaldies en les quals va ser la llista més votada –destaquen Sant Cugat, Figueres i Tàrrega–, mentre que ERC va ser desplaçada en set. Però en el fons tot és un artifici ja que, perquè JxCat presidís la Diputació, com li ofereix ‘in extremis’ ERC, necessitaria els vots dels comuns, que en cap cas estan disposats a votar un postconvergent.

Davant d’aquest galimaties i davant de l’expressió més descarnada de la lluita pel poder, no pot estranyar que Elsa Artadi qualifiqui la situació de “trist espectacle”, admeti que la unitat independentista “és més lluny que mai” i que “ha tocat fons” o confessi que “la gent ja no entén res”. Però la divisió no només afecta ERC i JxCat. Dins de l’espai postconvergent, el més sorprenent és que mentre el president de Waterloo, Carles Puigdemont, calla, els seus peons principals posen el crit al cel denunciant la reaparició de la sociovergència, un cadàver exquisit que en les actuals circumstàncies és impossible que ressusciti. Tant de bo el pacte PSC-Junts fos un indici que es camina cap a l’única solució possible per a Catalunya, la ruptura dels blocs, però tot indica que aquesta aposta està lluny de posar-se sobre la taula.