26 set 2020

Anar al contingut

Editorial

La relació ERC-JxCat toca fons

Revertir acords com el de la Diputació seria un error, perquè Catalunya necessita pactes transversals

firma editorial català

El Periódico

La relació ERC-JxCat toca fons

Guillem Roset

La pugna permanent entre els dos grans partits independentistes, ERC i l’univers postconvergent articulat al voltant de Junts per Catalunya, ha derivat en una crisi oberta després de la decisió dels postconvergents de pactar la presidència de la Diputació de Barcelona amb el PSC. Poques anàlisis tenen més força que l’afirmació d’Elsa Artadi que la unitat d’acció de l’independentisme “ha tocat fons”.

No és aventurat, doncs, afirmar que la relació dels dos socis del Govern de Quim Torra està trencada a l’espera de la sentència del Tribunal Suprem sobre el procés. La decisió obrirà un nou escenari polític que és probable que acabi en unes eleccions autonòmiques en què les dues formacions dirimiran el seu duel per l’hegemonia en el sobiranisme. Fins aleshores, no es poden esperar moviments en el Govern. Però com indica el duel obert amb la Diputació de Barcelona, es tracta d’una relació de conveniència.

En la tercera institució catalana en volum de pressupost 955 milions, només superada pel Govern i l’Ajuntament de Barcelona–, JxCat va preferir pactar amb el PSC abans que amb ERC, malgrat que els republicans tenen els mateixos diputats que els socialistes. Després de perdre l’alcaldia de Barcelona per un pacte entre Ada Colau i Jaume Collboni amb el recolzament de Manuel Valls, a ERC l’acord entre socialistes i postconvergents ha sigut rebut com una ofensa. Ahir, els republicans temptaven els postconvergents amb la presidència de la Diputació perquè aquests trenquin el pacte amb el PSC, entre crides dels dos partits que abandonin els pactes amb els socialistes. És a dir, crides a aixecar línies vermelles.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La pugna entre ERC i el món convergent ha marcat la política catalana els últims anys, sovint per malament. Sense aquest duel per l’hegemonia independentista no s’entén l’espiral que va portar a la deriva unilateral de l’1-O i a la crisi d’octubre del 2017. Els resultats electorals de les legislatives d’abril i de les municipals i europees de maig no han fet més que preparar el camí del duel final, que seran les autonòmiques. En aquesta pugna per la puresa independentista, les línies vermelles cotitzen més que els pactes transversals, per això es qüestionen els acords com els de la Diputació o l’Ajuntament de Sant Cugat. Revertir l’acordat seria un error, perquè el que necessita Catalunya no és més frontisme, sinó acords transversals que contribueixin a la governabilitat.