Nova governança a la UE

La història de la construcció europea s’ha escrit partint de llargues i tortuoses sessions negociadores en què, gairebé sempre a última hora o fins i tot fora de termini, s’aconsegueix donar acomodament a diferents paràmetres (ideològics, de nacionalitats, de població...). Ha tornat a passar amb la renovació de la Comissió Europea i de les presidències del Banc Central Europeu (BCE)i el Consell Europeu. L’alemanya Ursula von der Leyen, actual ministra de Defensa germànica, encapçalarà la Comissió; la francesa Christine Lagarde, directora gerent de l’FMI, presidirà el BCE, i Charles Michel, primer ministre de Bèlgica, serà el nou president del Consell Europeu. Dos conservadors i un liberal, a falta d’elegir com i amb qui es constituirà la presidència del Parlament Europeu. L’elecció de Josep Borrell, nou alt representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, és el reconeixement al fet que el PSOE va ser el partit socialista europeu que va aconseguir un resultat millor en les eleccions europees passades. Per a Espanya, el nomenament de Borrell és una bona notícia i un èxit de Pedro Sánchez, ja que el de cap de la diplomàcia –càrrec que ja va ostentar Javier Solana– és una de les principals carteres de la comissió.

L’acord assolit entre els caps d’Estat i de Govern evita la sensació de paràlisi que hauria transmès a la ciutadania que el bloqueig polític hagués persistit. El fet que dues dones liderin la Comissió i el BCE transmet un potent missatge de renovació i d’igualtat que ha de ser reconegut com a positiu. És un acord equilibrat, que reforça l’eix francoalemany, satisfà les diferents famílies polítiques (inclosos els liberals, força ascendent en les eleccions europees) i evita una fallida amb els països del bloc de Visegrad, que s’oposaven al fet que Frans Timmermans presidís la Comissió. Però no es pot obviar el fet que cap dels candidats principals de les famílies polítiques ha acabat sent president de la Comissió, cosa que aprofundeix el dèficit democràtic de la UE i la distància entre el que voten els ciutadans europeus i la governança de la UE. Una vegada més, ha quedat clar que la UE és un club d’estats, i que són aquests els qui prenen les decisions transcendentals. En qualsevol cas, és aquest nou equip qui haurà de lidiar immediatament amb els importants reptes que afronta la UE: el ‘brexit’ i el fantasma d’una desacceleració econòmica. En aquest sentit, són dues dones conservadores les que lideren la Unió.