Anar al contingut

Els hereus de CDC

La primera Convergència

La primera Convergència

Astrid Barrio

Puigdemont té estirada electoral, però només ell, no els seus, per això torna Mas, l'únic amb prou 'auctoritas' com per intentar conjuminar

Des de fa uns dies, després de la llarga reunió d’Artur Mas amb Carles Puigdemont en Waterloo, s’especula sobre el retorn del president enviat prematurament i molt al seu pesar a la paperera de la història per la CUP al gener de 2016. L'expresident, que també a principis de 2018 va abandonar el seu càrrec de president del PDECat, pocs dies abans de la sentència del cas Palau que dictaminava que CDC  havia cobrat comissions il·legals de Ferrovial per a finançar-se, finalitza la seva inhabilitació pel 9-N a finals de febrer de 2020 i pot tornar a ser candidat. En circumstàncies normals el retorn de Mas a la primera línia política seria impensable però ja fa temps que el que succeeix a la política catalana ha deixat de ser normal. El caos que viu l'espai post-convergent sense lideratges sòlids més enllà del de Puigdemont que en les seves actuals circumstàncies no pot exercir responsabilitats institucionals efectives fa versemblant el retorn de Mas, almenys per a tractar de canalitzar una nova transició perquè la primera, el pas de CDC a PDECAT, ha resultat molt disfuncional.

Al juliol de 2016 naixia el PDECat de les cendres de CDC, el partit que ho havia estat tot a Catalunya, probablement el més important de la història del catalanisme amb permís de la Lliga Regionalista i d'ERC. Engolit pels excessos d'excessius anys en el poder que van estimular pràctiques corruptes i per l'estocada final que va suposar la confessió de Jordi Pujol, el seu carismàtic líder fundador, a l'estiu de 2014 sobre una herència familiar a Andorra de dubtós origen,  van portar a CDC a transformar-se i no només nominalment. I de debò ho va intentar. Mecanismes més participatius i inclusius més en consonància amb l'onada de la nova política i un lideratge rejovenit i feminitzat amb Marta Pascal al capdavant que contrastava la clàssica imatge madura i masculina convergent. Es va adoptar un model com el del PNB que separava càrrecs institucionals i orgànics sobre la base d'un rígid sistema d'incompatibilitats que explica, per exemple, perquè Elsa Artadi, que havia coordinat la ponència ideològica, no pogués formar part de la nova direcció. Quedava també fora Puigdemont, el nou president de la Generalitat qui malgrat ser l'alcalde convergent de Girona, mai havia desenvolupat una intensa vida orgànica i aviat va fer pinya en el govern amb altres damnificats com Josep Rull i Jordi Turull. En part, d'aquella incipient fractura, aquests llots.

Defenestració de Marta Pascal

Després van venir els fets d'octubre i les eleccions del 21-D en les quals Puigdemont va prendre les regnes en la confecció de la candidatura Junts per Catalunya, agafant del PDECat només allò que li interessava, bàsicament finançament i drets electorals, però marginant als seus membres i als seus procediments. Més endavant els seguidors de Puigdemont, partidaris de l'agitació i el legitimismo van constituir la Crida Nacional per la República. En paral·lel el PDECat que feia malabarismes entre la rauxa i el pragmatisme i responsabilitat que connectava amb la millor herència convergent, com es va palesar en la moció de censura, va oferir un pacte a Puigdemont en el congrés extraordinari de juliol de 2018 que va acabar amb la defenestración de Marta Pascal que pretenia mantenir l'autonomia i el rumb del partit sense sotmetre's al pugdemontisme.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Des d’aleshores les relacions entre els diferents sectors que mantenen notables diferències estratègiques s'han deteriorat i figures històriques com Carles Campuzano i Jordi Xuclà han estat escombrats de les llistes en les eleccions generals. Però els resultats no han validat la tàctica, ERC gairebé va dobar els vots de la candidatura puigdemontista, un corrent que només sembla triomfar quan té a Puigdemont al capdavant.

Indubtablement Puigdemont té estirada electoral però només ell, no els seus, d'aquí la necessitat d'un partit que només pot construir-se sobre la sòlida base del PDECat. Per això torna Mas, l'únic amb  l’'auctoritas' suficient com per a intentar conjuminar. I per això David Bonvehí parla de tornar a la primera Convergència, la de 1974, un moviment ampli i integrador que aspirava a aglutinai la pluralitat ideològica i organitzativa. Llavors aquesta pluralitat era complementària i simbiòtica mentre que la pluralitat actual que es pretén subsumir en Junts per Catalunya sembla més aviat contradictòria i parasitària. I potser també com va succeir a la primera Convergència es trenqui per a acabar, més endavant, confluint amb d’altres espais.

Professora de Ciència Política (UV).