Cimera del G20: un decorat més que un òrgan de govern mundial

Cada vegada més sovint les grans cites internacionals són només un marc amb escàs contingut i en les quals el més important es dirimeix al marge del programa oficial. I això és el que s’entreveu novament en ocasió de la 14a cimera del G-20, que comença avui a Osaka, amb Donald Trump afanant-se a ocupar el lloc estel·lar de la gala.

De fet, com ja va passar a Buenos Aires fa vuit mesos, la cimera pot acabar sense comunicat final com a senyal tant de l’alt nivell de desacord en matèria econòmica entre els representants de països que sumen el 85% del PIB mundial, com de l’escassa voluntat per convertir aquest fòrum en un veritable govern mundial. I això que en l’agenda figura la recerca de sortides a la crisi econòmica i els reptes que suposen l’economia digital i la intel·ligència artificial, sense oblidar la desigualtat, el desenvolupament sostenible, les inversions en infraestructura, la salut global, la cooperació per al desenvolupament i el canvi climàtic. Per això, com que no s’espera realment cap acord que aclareixi les ombres d’un entorn econòmic cada vegada més enrarit, només queda mirar a les trobades bilaterals previstes.

El pol d’atracció

I, en aquesta línia, Trump, a cop de declaracions tan altisonants com insultants, és el principal pol d’atracció. Així, seguint el seu ja conegut esquema d’elevar la tensió per després oferir diàleg, mantindrà una trobada amb el president xinès, Xi Jinping, per intentar reconduir una batalla comercial que ja comença a afectar els consumidors i productors nord-americans i que, en conseqüència, apunta a una treva. Una treva temporal, en qualsevol cas, perquè les tensions estructurals entre Washington i Pequín no desapareixeran, tot i que s’aconsegueixi un acord que el secretari del Tresor, Steven Munchin, diu que ja està tancat al 90%.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Al contrari, previsiblement s’incrementaran encara més les tensions en una pugna pel lideratge mundial que ocuparà les pròximes dècades i que implica en primera instància molts dels països veïns de la Xina. En aquest context, i sense descartar un xoc directe que avui resulta molt improbable, el joc per als dos rivals consisteix bàsicament a ancorar en el seu bàndol els veïns ubicats a les aigües pròximes a la massa continental xinesa, en un complex festeig que combina amenaces, exigències i promeses. Bons exemples d’això són l’acostament de Trump a Narendra Modi per sumar forces amb l’Índia en l’intent de limitar l’ascens xinès, mentre li demanda que rebaixi els aranzels als productes nord-americans, o les exigències que de segur formularà a Shinzo Abe perquè el Japó augmenti el seu pressupost de defensa.

En aquest joc Trump deixa poc espai per a la Unió Europea, mentre qualifica Alemanya com un soci no fiable (Angela Merkel ja l’hi va dir en el seu dia), jugant a crispar l’ambient amb acusacions sense fonament i sense entendre que en solitari no arribarà gaire lluny i que la UE és el seu millor aliat. I així fins al pròxim any a Riad.