Les negociacions postelectorals
Els càrrecs estan per ocupar-los
La pretensió de copar els càrrecs resulta estimulant, si es pren la precaució de rebre prou vots per governar en solitari
zentauroepp48583358 pedro y pablo190611101441 /
A les eleccions generals es voten immediatament els càrrecs de diputats i, de manera mediata, el càrrec de president del Govern. A les municipals s’elegeix el càrrec d’alcalde i els càrrecs de regidors. Aquest preàmbul pueril ve justificat pel diluvi de prèdiques contra els càrrecs públics. Resulta que els partits han entrat en un mercadeig intolerable, o que trafiquen com lladregots per un ministeri o una conselleria. Ser director general no és una ambició, sinó una corrupció. Els enamorats del rampell patriòtic s’emboliquen en una bandera per satanitzar la pugna oberta per ocupar els càrrecs, abans anomenada democràcia. Costaria convèncer-los que estan denigrant el seu propi paper de votants. En realitat no costa tant, n’hi ha prou amb oferir-los un càrrec que sobtadament quedarà justificat.
Caldrà reiterar que els càrrecs estan per ser ocupats, o disfrutats fins i tot pels polítics frívols. O per avorrir-se’n, cas d’Obama. L’ocupació és indispensable per exigir responsabilitats als investits, per desallotjar-los. La sorpresa pel repudi apriorístic dels càrrecs voreja l’estupefacció davant els qui denigren la voracitat aliena abans de desposseir-se de la dignitat que exerceixen. Verbigràcia, Pedro Sánchez quan considera inapropiat que Podem aspiri a entrar en el seu Govern. O un ministre Ábalos que tampoc vol col·legues amb cua, tan habituals en segles pretèrits, pel que hipnotitza Iglesias perquè se centri en polítiques abstractes i abandoni les pretensions ministerials.
Tots els càrrecs públics depenen directament o indirectament dels votants, que segons Bertrand Russell prenen la precaució d’escollir polítics més tontos que ells, per salvaguardar el control de la situació i sense que calgui citar exemples per falta d’espai. La pretensió de copar els càrrecs resulta estimulant, si es pren la precaució de rebre prou vots per governar en solitari. Altrament, la garreperia no és una traïció al soci, sinó als seus votants.
