Anar al contingut

LA CLAU

Els dilemes de Mas

Els dilemes de Mas

Albert Sáez

L'exlíder del PDECat pretén evitar l'escissió, però està en mans de Puigdemont, que no vol prescindir de la seva camarilla

Artur Mas pretén tenir un paper en la refundació d’això que hem decidit anomenar l’espai “postconvergent”. La successió de marques en els tres últims anys: PDECat, Llibertat i Democràcia, Junts per Catalunya, Crida Nacional i Junts per (posi aquí el nom del seu poble o ciutat) ha aconseguit despistar els electors tradicionals del catalanisme d’ordre que, des del 2012, és un sobiranisme socioliberal. Els quadros territorials del que va ser al seu dia Convergència i que ara militen al PDECat n’estan fins al capdamunt de Torra i de la seva camarilla, com ha explicat magníficament en les seves cròniques Fidel Masreal. Aquest és el nucli del problema. Alguns estan a punt de la ruptura perquè no confien en un artefacte polític construït al voltant de Carles Puigdemont. D’altres, la majoria, entenen que el president de la DUI és un referent internacional de la causa catalana i un actiu electoral, l’únic que en l’últim cicle electoral ha aconseguit superar Esquerra. Mas somia amb una cosa impossible. Que es creï un nou partit entorn de Junts per Catalunya, dirigit per les bases territorials del PDECat, però que tingui Puigdemont com a cartell electoral. Com a mínim fins que el mateix Mas deixi d’estar inhabilitat, el febrer del 2020. Per això es deixa estimar amb el seu clàssic “no ho descarto” quan li pregunten sobre el tema. 

Si Puigdemont no sacrifica la camarilla que l’ha envoltat des de les eleccions del 2017 (Torra, Artadi, Calvet, Costa, Pujol, Borràs, Nogueras, Puigneró, Batet, etc.), aquest espai postconvergent es partirà, com a mínim, en dos. Mas pretén encolar-ho tot al voltant de la seva persona, a qui molts deuen lleialtat, però d’altres li imputen l’error d’haver deixat pas a Puigdemont. Mas no sembla el més adequat per temperar els ànims i compassar Junts per Catalunya amb l’actual Esquerra en lloc d’alimentar l’aposta que els republicans van afavorir fins a l’1-O. En aquest context, la seva visita a Waterloo i la seva sortida a la palestra poden enredar més que aclarir la situació. El dilema el té Puigdemont, o torna sense motxilles a la disciplina d’un partit o serà el líder d’una facció més petita