Anar al contingut

Dues mirades

La puresa

JORDI COTRINA

Arriben els ajuntaments i el vermell de les línies es difumina. Ningú no podrà dir que no ha pactat amb l'enemic, poc o molt

¿Com són les fronteres, en política? ¿Qui delimita les línies vermelles? ¿Qui les dibuixa? ¿Qui en fa cas? En aquest país, certament, la implantació de l’article 155 va significar un abans i un després. Uns blocs que ja estaven enfrontats van aixecar encara més murs, perquè la conculcació de l’autonomia, l’arribada d’un poder aliè, van esquerdar les possibilitats d’entesa. Entre altres coses, es van destruir pactes locals: la llosa de la intervenció i de tot el que allò, simbòlicament, suposava era més pesant que qualsevol filigrana municipal. Bons i dolents, fronteres estrictes, severes, i exercicis de funambulisme per a tots aquells que volien travessar el buit a través d’una maroma que s’esfilagarsava, oscil·lant sobre el precipici.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Arriben els ajuntaments, es constitueixen amb mirades subtils, seductores o irades, amb antigues rivalitats, la vella coneguda olor de la vara d’alcalde, i les fronteres es tornen toves, translúcides. El vermell de les línies es difumina. Ningú no podrà dir que no ha pactat amb l’enemic, poc o molt. I potser és la lliçó d’aquests dies: la puresa és una virtut aliena a la política. I potser és bo que sigui així.