Anar al contingut

LA CLAU

Equidistància dolenta, equidistància bona

JORDI COTRINA

Equidistància dolenta, equidistància bona

Joan Cañete Bayle

Colau passa a formar part del nombrós grup de traïdors a Catalunya determinats per l'independentisme conegut com a hiperventilat

Pel que sembla, l’equidistància és com el colesterol. N’hi ha de bona, i n’hi ha de dolenta. Ada Colau va agrair els tres vots del grup de Manuel Valls que li han permès revalidar l’alcaldia de Barcelona i alhora va expressar la seva incomoditat per haver-los rebut. Colauisme pur, últim exemple del que els seus detractors anomenen equidistància (en to profundament despectiu) de l’alcaldessa, un navegar entre aigües que, afirmen des de les files de l’independentisme, s’ha demostrat com la impostura que sempre ha sigut després que Colau hagi comès la gosadia de preferir ser ella l’alcaldessa abans que entronitzar Ernest Maragall.

Jutjant pel que es corejava a la plaça de Sant Jaume en el trist acte de presa de possessió, Colau passa a formar part del nombrós grup de traïdors a Catalunya determinats per aquest independentisme que es coneix com a hiperventilat (algun dia caldrà deixar d’utilitzar l’eufemisme). Res nou: facin el que facin, els comuns fa temps que suporten el menyspreu independentista, és igual quants llaços grocs pengin a les façanes dels ajuntaments. És conseqüència del que Jordi Mercader anomena l’estat d’expiació de la política catalana, en què la solidaritat amb els presos i la repulsa al procés judicial, àmpliament compartides a Catalunya, s’han convertit en una eina per obtenir i mantenir el poder que s’aplica a mida. Allò de l’Ajuntament de Barcelona, diuen, és una operació d’Estat. No s’aclareix què són el pacte entre comuns i ERC a Lleida i Tarragona o l’acord a tres (PSC, ERC i CUP) que ha desallotjat Junts per Catalunya de Sant Cugat. Ni falta que fa. L’equidistància és dolenta en els altres.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Aquesta equidistància dolenta, la intolerable, la que retrata el tast moral de qui la practica, pel que sembla només es dona a l’eix nacional. Equidistància sobre els desnonaments. Equidistància sobre els ‘menes’. Equidistància sobre les retallades mai revertides. Equidistància sobre la paràlisi del govern de Quim Torra. Equidistància sobre el ‘no’ als pressupostos socials de Pedro Sánchez. Equidistància sobre l’extrema esquerra pactant amb la dreta de tota la vida. Això no és equidistància dolenta. Això és que les coses són molt complicades. És l’equidistància bona i responsable. Astuta. I, en cas de conflicte, la culpa és de Madrid. I de la repressió. I, per descomptat, de l’equidistant en el nacional, epítom de la traïció a la Catalunya d’avui.